L’any 1758 Carl Linnaeus va publicar la 10ª edició del seu llibre Sistema Naturae, una obra monumental on classificava la major part dels organismes vius coneguts en aquella època, a partir de la introducció de diverses categories jeràrquiques (bàsicament regne, classe, ordre, família, gènere i espècie) i de la nomenclatura binominal llatina. Basat en similituds anatòmiques Linnaeus va tenir el brillant encert d’incloure la nostra pròpia espècie en la mateixa categoria que els micos, categoria que va anomenar primats, i ens va batejar amb el conegut nom d’Homo sapiens, l’home savi. Deixava així el terreny adobat perquè dècades més tard Charles Darwin pogués desenvolupar la transcendental teoria de l’origen de les espècies.

Homo sapiens és des d’aleshores el nostre nom científic, si l’analitzem científicament descobrirem alguns detalls ben interessants. Homo és el terme amb el que els romans anomenaven els humans,  i comparteix arrel amb el terme humus, la part més superficial i fèrtil del sòl. L’origen d’aquesta associació es remunta als pobles indoeuropeus i a la seva distinció religiosa entre els deus immortals, d’origen celeste, i els éssers humans, mortals i d’origen terrenal. D’altra banda, sapiens deriva de scire, saber, del qual també deriva scientia, la ciència o el coneixement.

D’alguna manera, doncs, Homo sapiens és un animal terrenal, fal·lible, dotat de ciència. Un nom molt escaient a la nostra veritable condició natural. En conseqüència, no hauríem d’abandonar el desig innat de conèixer, de descobrir, d’experimentar, a través de l’observació i l’assaig i error per esdevenir savis. Hauríem de conservar tota la vida la nostre essència científica en un sentit ampli, també humanista, tal com ja ho van fer al Renaixement, Leonardo da Vinci, Giovanni Pico della Mirandola o Galileo.