El caganer

Sovint es diu que els catalans som escatològics. Tenim el caganer, el tió ens caga regals, i en l’àmbit industrial l’empresa Roca és una de les més importants del món en fabricació d’inodors. Coneixerem l’origen del caganer, la fisiologia del cagar, l’escala de Bristol per classificar les caques, la millor posició per anar al wàter, la tecnologia hidràulica que el fa funcionar, un dispositiu per tractar el restrenyiment, i un projecte per reduir els excrements de gos al carrer. Quedarem descansats.
Hi intervenen Xavier Borrell, president de l’associació Amics del Caganer, Xavier Aldeguer, director mèdic de l’empresa biotecnològica GoodGut, Immaculada Herrero, sòcia fundadora i CSO Mowoot, Josep Congost, director Disseny i Innovació de Roca, i Òscar Ramírez, Vetgenomics, UAB.

La figura del caganer
Se’ns diu sovint que els catalans som escatalògics, que ens encanta parlar de la merda. I l’època de l’any en la que això es fa especialment evident és el Nadal. La figura més carismàtica dels nostres pessebres és el caganer. Tal com va vestit, el seu origen se situa entre finals dels segle XVIII i principis del XIX. En els últims anys la figura del caganer ha evolucionat moltíssim. Hem passat del personatge de la barretina a tota mena de personatges dels àmbits més diversos: polítics, herois del còmic, forces de seguretat, estàtues, pilots de motociclisme, figures històriques, o protagonistes de la Guerra de les Galàxies. Sigui com sigui, la tradició estableix que en el pessebre el caganer s’ha d’amagar, per evitar ofendre el nen Jesús. Hi ha, però, qui té tants caganers que li és del tot impossible amagar-los. L’any 1990 Xavier Borrell i altres vuit persones, van fundar l’Associació d’Amics del Caganer per preservar la tradició d’incloure’l al pessebre. La figura del caganer es creu que va néixer a Catalunya, però posteriorment es va estendre a d’altres zones d’influència catalana com Nàpols i Sicília, i la Provença. A Portugal també tenen caganer però enlloc d’associar-lo al pessebre, és una mena d’ofrena el dia de Sant Joan.

La fisiologia del caganer
Ben mirat tots som caganers. Al llarg de la vida ens passem uns 50 dies asseguts a la tassa del wàter. Produïm entre 100g, i 1kg de caca al dia. I si l’acumuléssim tota, abandonaríem aquest món havent deixat entre 4 i 5 tones de merda. Una veritable muntanya. Pel que fa a les flatulències de mitjana produïm de 0.5 a 1.5 litres de gas al dia, repartits entre 8 i 20 pets. El més voluminosos són els que ens tirem en llevar-nos al matí. La seva composició principal és N, O, H, CO2, i CH4. La mala olor procedeix sobretot de compostos volàtils del sofre i representen menys d’un 1% del volum del pet. Però tot allò que surt per l’anus no és només un producte de rebuig, pestilent i ignominiós. També és un dels principals elements de recerca dels digestòlegs. Good Gut, traduït “Bones Tripes”, és una empresa biotecnològica dedicada al tractament de malalties digestives. Un dels seus fundadors, el digestòleg Xavier Aldeguer, explica on es forma la caca i com es mou a través dels intestins.

El caganer restret
En nadons els mals de panxa sovint s’associen al restrenyiment. Per això se’ls fan massatges que els ajuden a defecar. En adults la mobilitat reduïda és la principal causa de restrenyiment, però fins i tot entre la població suposadament sana, hi ha més d’un 15% de restrenyiment crònic diagnosticat. Generalment es tracta amb fàrmacs laxants, però una empresa catalana ha desenvolupat MOWOOT, un dispositiu mèdic que reprodueix el massatge terapèutic automàticament. Es tracta d’un cinturó connectat a un petit dispositiu de sobretaula basat en tecnologia neumàtica i algorítmica. En col·laboració amb l’Institut Guttmann, s’ha vist que també dóna una solució al restrenyiment crònic del pacients amb ictus, lesions medul·lars i Parkinson.

El wàter del caganer
Alguns eufemismes per dir que anem al wàter, són: anem a fer ninots, anem a Can Felip o anem a Can Roca. De fet, amb una producció de més de 30 milions d’unitats de porcellana a l’any, l’empresa Roca és una de les més importants del món en fabricació d’inodors. La matèria primera amb què es fabriquen són argiles, caolí, quars i feldspat. Inicialment se’n fa una mescla amb aigua i la pasta resultant s’introdueix en motllos de guix. Després d’unes hores el guix absorbeix l’aigua sobrant i la peça adquireix prou solidesa per ser desemmotllada. El seu aspecte i consistència és semblant al de qualsevol peça de fang cru. Quan se seca del tot es poleix, se li aplica una fina capa d’esmalt polvoritzat i es cou al forn. Es tracta d’un túnel de 100 metres de longitud, en circuit continu, que assoleix una temperatura màxima de 1240ºC. Malgrat que cada peça s’escalfa, es cou i es refreda lentament, s’ha de col·locar en una posició molt precisa per evitar deformacions no desitjades. Josep Congost, director Disseny i Innovació, de Roca explica que els wàters funcionen amb dues tecnologies diferents la sifònica i la d’arrossegament. En el seu departament, els enginyers fan tota mena de càlculs i modelitzacions per preveure el comportament hidràulic dels wàters. D’aquesta manera han estat capaços de millorar el sistema de descàrrega i la geometria de la tassa, i han reduït el consum d’aigua de 12 a 4.5 litres.

Els animals caganers
El caganer representa qualsevol humà defecant. Donat el cas, tots els animals del pessebre podrien tenir també la seva versió defecant. El bou i la mula, els conills del corral, l’aviram, els coloms, el ramat, els gossos, o els camells també són caganers. Per sobreviure als ambients desèrtics els camells estan molt ben adaptats a la manca d’aigua. Les seves caques són de les més seques del regne animal. Però hi ha altres caques curioses. La caca dels conills té la típica forma de boleta per això s’anomenen “perdigons”, la colomassa, la gallinassa o fins i tot el guano dels ocells marins van molt bé per adobar el terreny, però com que són àcids tenen el problema que acaben corrompen la roca dels edificis. A les zones urbanes, segurament la caca que més molèsties genera és la de gos. Hi ha carrers o fins i tot barris sencers on passejar es converteix en un veritable eslàlom per esquivar excrements, i al mínim descuit, ja tenim l’empastifada. Ara, disposem d’una nova eina per lluitar contra l’incivisme d’alguns propietaris de gos. Amb una mostra de caca, es pot dur a terme una anàlisi genètica i determinar quin gos l’ha feta. La iniciativa l’ha desenvolupada l’empresa Vetgenomics, del Parc de Recerca de la UAB, i ja s’ha començat a implantar en algun municipi com a Parets del Vallès.
Als animals no els cal la sofisticació d’un laboratori per analitzar les femtes. En tenen prou amb l’olfacte. La geneta pot saber la identitat, el sexe i l’estat de salut dels seus congèneres, a partir de l’olor dels excrements. Per això té el costum de defecar sempre ens els mateixos indrets, les latrines, que li serveixen per marcar el territori. Els excrements són també una via per disseminar les llavors. Moltes plantes produeixen fruits carnosos per atreure els ocells. Com el vesc, una planta paràsita que fructifica pels volts de Nadal i es regala com a símbol de bona sort.
Si alguna cosa destaca del Nadal són els grans àpats familiars, on de nou el refranyer popular ens recorda què és important: “menja molt, caga fort, i no tinguis por a la mort”.