El bolero de Ravel

Maurice Ravel (1875-1937) va ser un compositor francès del segle XX. Del seu pare, enginyer suís, va heretar el perfeccionisme, i de la seva mare, d’origen basc, l’atracció per l’estètica musical espanyola. Va compondre una quarantena d’obres per piano, música vocal, de cambra i simfònica. La més coneguda és el bolero, un encàrrec de la ballarina russa Ida Rubinstein. La melodia és un ostinato, una reiteració obsessiva, que molts consideren hipnotitzant. A priori hauria hagut de ser un fracàs però paradoxalment s’ha convertit en una de les composicions musicals més famoses de la història. La majoria d’adults occidentals la sabrien taral·lejar. Però per què la trobem tan fascinat? Com és que no es fa pesada malgrat les repeticions? Ho analitzem seguint l’Orquestra Simfònica del Vallès.
Hi intervenen James Ross director titular de l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV); Pau Montané i Dani Guisado percussionistes de l’OSV; Ivana Rossell enginyera acústica, Màster Acústica La Salle, URL; Jordi Jauset, doctor en Comunicació, enginyer i músic; Martí Cuní, tècnic d’exteriors de Catalunya Música, i Carles Lobo, productor musical de Catalunya Música.

La repercussió de la percussió
Dani Guisado, percussionista de l’Orquestra Simfònica del Vallès, explica quins elements componen una caixa i quin ha estat el paper de la percussió en les orquestres simfòniques al llarg del temps.

La melodia
El bolero de Ravel té dues melodies. La primera, A, presenta sobretot notes naturals, és a dir, les corresponents a les tecles blanques del piano (do, re, mi, fa, sol, la si i do), i això li confereix un caràcter fresc i pur. La segona melodia, B, presenta moltes notes alterades, és a dir, corresponents a les tecles negres del piano (sostinguts i bemolls), cosa que li confereix un aire més sensual i embriagador. Les dues melodies s’alternen en l’obra d’aquesta manera: AA BB AA BB AA BB AA BB A B. També s’alternen els instruments que la interpreten, i en un crescendo se n’hi afegeixen més, fins que hi participa l’orquestra sencera (una seixantena d’instruments). Però hi ha un instrument que toca des del principi fins al final sense ni un sol descans: la caixa. Els percussionistes Pau Montané i Dani Guisado expliquen la tècnica i la preparació psicològica que cal per interpretar l’obra.

El compositor
Maurice Ravel (1875-1937) va ser un compositor francès del segle XX. Del seu pare, enginyer suís, va heretar el perfeccionisme, i de la seva mare, d’origen basc, l’atracció per l’estètica musical espanyola. Va compondre una quarantena d’obres per a piano, música vocal, de cambra i simfònica. La més coneguda és el bolero, un encàrrec de la ballarina russa Ida Rubinstein. La melodia és un ostinato, una reiteració obsessiva (18 repeticions), que s’allarga més de deu minuts i que molts consideren hipnotitzant. I per què? Jordi Jauset, especialista en la relació música-cervell, explica que la repetició permet l’anticipació, i l’anticipació és plaent, per això els nens sempre demanen els contes que ja coneixen. El tempo de l’obra, d’unes 60 pulsacions per minut, coincideix amb el ritme cardíac i segurament també contribueix a relaxar-nos.
L’Orquestra Simfònica del Vallès
Es va fundar l’any 1987. És l’única d’Espanya organitzada com una societat anònima laboral, una cooperativa. Això vol dir que molts dels músics en són copropietaris. Cada any fan més d’un centenar de concerts. Aquests dies assagen per tocar al Palau de la Música. El director és el nord-americà James Ross, format a la Universitat Harvard, i amb una àmplia experiència com a intèrpret, professor i director. En un assaig ajuda el reporter Pere Renom a seguir l’obra i apreciar-ne les característiques més destacables, com la instrumentació, és a dir, la selecció d’instruments que va fer Ravel, en funció del seu timbre. O com dirigir l’obra, tot evitant que l’interès dels músics decaigui, arrossegats per la repetició.
Com en qualsevol orquestra simfònica, els instrument es distribueixen d’una manera determinada per produir la sonoritat més harmònica i equilibrada possible. A la banda esquerra hi ha els instruments més aguts, i a la dreta els més greus, a primer terme els menys sonors i al fons els més sonors. S’agrupen per seccions: corda, vent-fusta, vent-metall i percussió. Cada secció té una proporció determinada d’instruments. Però també compta molt la sala.

El Palau de la Música
Va ser construït a principis del segle XX per l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, amb fons procedents de subscripció popular. Declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO, l’edifici combina totes les arts aplicades: escultura, mosaic, vitrall i forja. És en aquesta sala on l’Orquestra Simfònica del Vallès hi fa el concert que inclou el bolero de Ravel. Els primers a arribar són els tècnics de Catalunya Música Martí Cuní i Carles Lobo, que enregistraran l’actuació per emetre-la en diferit per la ràdio. L’objectiu és aconseguir que els espectadors que són a casa sentin el concert com si fossin a la platea del Palau.
Per escoltar un concert la millor situació és al centre de la platea, des d’on se sent el conjunt de l’orquestra. L’acústica arquitectònica és una disciplina que estudia el comportament del so en els espais. Un cinema, un teatre o un auditori han de sonar diferent. El paràmetre més important per valorar l’acústica d’un espai és la reverberació, és a dir, el temps que tarda el so a extingir-se. Una manera de mesurar-la és produint sons puntuals, com l’explosió de globus. L’enginyera acústica i professora del màster en acústica de La Salle (URL) Ivana Rossell explica que la reverberació moderada del Palau el converteix en un espai polivalent amb bona acústica tant per al cant coral com per als concerts de cambra i els simfònics.