Tractors, de la mula al xip
D’ençà de la seva aparició l’agricultura ha tingut diverses revolucions tecnològiques, que sempre han anat en la direcció d’estalviar esforç i augmentar l’eficiència: la tracció animal, la mecanització, la precisió i la interconnexió. Només falta la robotització, i el pagès no haurà de moure ni un dit per treballar al camp.
Hi intervenen Jordi Terrazas, Equibru, Joan i Marc Bosch, Museu del Tractor d’Època, Castellbisbal, Jaume Brugués, pagès, Alexandre Escolà, ETSEA, UdL – Agrotecnio Center, Josep Alegre, Comercial Aleca, i Gabriel Anzaldi, Sistemes de Gestió Intel·ligents, Eurecat.
La tracció animal
Després de la invenció de l’agricultura, la primera gran revolució tecnològica va ser la introducció dels animals de tir. Amb la seva força descomunal van incrementar la velocitat de treball als conreus i van facilitar la vida als pagesos. Avui encara hi ha més de 250 milions d’animals treballant arreu del món, sobretot als països menys desenvolupats. A Catalunya l’agricultura s’ha tecnificat molt, però encara hi ha algun pagès com Jordi Terrazas que aposta per continuar treballant el camp amb tracció animal, també anomenada tracció de sang. Explica que cal ensinistrar un cavall durant anys perquè treballi bé. Amb el seu, en Bru, un bretó de 12 anys i 750 kg, triga més de dos dies a llaurar una Ha, 10.000 m2. Al nostre país, tradicionalment s’ha establert el jornal com la unitat de superfície que es treballa en un dia, i equival a 4.358 m2. Però un jornal es pot treballar més o menys de pressa segons el tipus de feina i de l’animal que la fa. Un cavall és molt ràpid, però delicat en el maneig. També hi ha el mul. Un mul o una mula és un híbrid entre un cavall i una burra, o entre un burro i una euga. En general és un animal estèril, però molt sofert, poc exigent en l’alimentació i molt fort. Finalment hi ha els bous. Es tracta de toros, de braus capats, se’ls tallen els testicles per reduir-los l’agressivitat. La seva característica principal és que arrosseguen molt a poc a poc, però tenen moltíssima força. Quan es fan vells encara es poden vendre per carn a bon preu. Tots els animals de tir poden estirar tant eines fixes com maquinària agrícola. En general es tracta de carros amb una sèrie de mecanismes molt enginyosos que es mouen aprofitant el moviment de les rodes. L’animal no ha de fer pràcticament cap força addicional.
CV, HP i Watt, mesures de potència
Quan es parla de motors i tractors sentim a parlar de cavalls. Un cavall és molt o és poc? Quina magnitud mesura exactament? Un cavall és una unitat de potència, és a dir, la capacitat de lliurar energia, de fer un treball, en un determinat temps. No mesura la força, no ens enganyem. Podem tenir màquines que facin una força extraordinària amb molt poca potència. Que una màquina tingui menys potència no significa que no pugui fer la tasca, significa que necessitarà més temps. El cavall és una mesura obsoleta que encara s’utilitza més que res per tradició de determinats sectors. Ho sentireu en cotxes, però no pas en bombetes. El cavall, el Horse Power, el va definir James Watt el 1792, per comparar la potència de les seves màquines de vapor amb el que era més usat a l’època, un cavall. James Watt va estimar que un cavall, per fer una força de 330 lliures -uns 150 quilos- al llarg de 100 peus de distància (30 metres) necessitava un minut. Això és una mesura de potència: força per distància dividit per temps. Com podeu observar, això de les lliures, peus i minuts no són mesures del Sistema Internacional. La unitat internacional de força és el Newton, la de distància és el metre i s’usa el segon per al temps. I la potència s’expressa en Watts, en honor a James Watt. (També és curiós que la unitat de força es digui Newton, moltes de les unitats de SI tenen noms d’anglesos quan ells no l’utilitzen!!). Un watt és la força d’un Newton feta al llarg d’un metre en un segon. El que hem de recordar és que un cavall de vapor, CV, són 735,5 W. En canvi, el cavall anglosaxó, Horse Power, equival, arrodonint, a 746 W.
La mecanització
Amb la revolució industrial la mecanització va arribar a l’agricultura i es van començar a fabricar els primers tractors. Avui, aquelles màquines sorolloses i poc eficients ja són peces de museu. A Castellbisbal hi ha el Museu del Tractor d’Època, una espectacular col·lecció de tractors d’arreu del món. El seu fundador és Joan Bosch, un antic pagès del poble. Quan la pagesia del Baix Llobregat va desaparèixer empesa per autopistes, polígons industrials, línies elèctriques i ferrocarril, els tractors es van convertir en andròmines. En Joan els va anar aplegant; primer dels veïns, després d’altres comarques i, finalment, de l’estranger, fins a acumular-ne més d’un centenar. La majoria de tractors arriben al museu en molt mal estat i s’han de restaurar. Cada model representa un episodi en la història de la tecnologia. A la família Bosch la dèria col·leccionista s’ha heretat de pares a fills. En Marc ha continuat adquirint i restaurant tractors. Com a mecànic i planxista, té tanta traça com el pare. Tots dos són autodidactes i han aconseguit fer funcionar cadascun dels tractors del museu. Hi han dedicat tantes hores que els reconeixen pel soroll del motor. Però no són els únics que tenen tractors antics. Jaume Brugués és un pagès de l’Anoia que ha apostat per modernitzar la maquinària del camp. Tot i així, conserva el tractor antic de la família per raons sentimentals. Amb ell i son pare fem una demostració del progrés tecnològic en els tractors. En Jaume pare llaura amb el tractor antic de 33 CV i en Jaume fill amb el tractor modern de 230 CV. Els tractors moderns no només tenen molta més potència, porten una cabina climatitzada, sistema d’amortidors, direcció assistida, hidràulics i molta electrònica per controlar el consum, traçades i la maquinària de remolc. Després de deu minuts de feina el resultat és més que evident: el tractor antic ha llaurat uns 1.000 m2 mentre que el modern n’ha llaurat uns 6.000 m2. Sis vegades més.
Les rodes del tractor
El que és una constant en tots els tractors és la desmesura de les rodes. Són realment necessàries unes rodes tan grosses? Sota el mateix pes, dues rodes, una d’ample i una altra d’estreta, la que presenta menys superfície de contacte a la terra, s’enfonsa més i comprimeix més la terra. Per altra banda, una roda de radi gran permet sortejar obstacles més alts que una roda de radi curt. Són dos dels avantatges de dur una roda ampla i alta. Però un factor decisiu: l’adherència. Hem de pensar que si volem clavar ben fons la reixa o estirar un remolc molt pesat, el vehicle tractor, a més de poder fer la força necessària, haurà de pesar prou per no relliscar. I tant el material de la coberta de les rodes motrius –que són les de darrere- com el seu dibuix hauran de garantir l’adherència necessària per agafar-se al terreny sense derrapar per gran que sigui l’esforç. Podríem proposar una mena de roda de punxes que es clavessin força a terra, com les d’una compactadora. Però llaurem la terra justament per esponjar-la; no tindria sentit compactar-la amb tot de petjades estretes i profundes. La solució, doncs, passa per tenir la màxima superfície de contacte, el que s’aconsegueix amb rodes amples, relativament toves (es duen a poca pressió) i amb un dibuix que s’aferri a terra deixant la mínima marca possible.
La precisió
La paraula “agricultura” significa literalment “cultiu del camp”. Tradicionalment, la unitat de treball dels pagesos ha estat un camp. Un camp es rega, es fertilitza o es fumiga de manera uniforme. Però les noves tecnologies ens permeten tenir una altra perspectiva. El paisatge agrícola es transforma en un mosaic de camps i quan ens hi acostem descobrim que en realitat no n’hi ha cap d’uniforme. L’agricultura anomenada de “precisió” s’adapta a les petites variacions que hi ha dins de cada camp. Per detectar i quantificar objectivament aquestes variacions s’utilitzen sensors ben diversos, com un aparell per mesurar la conductivitat elèctrica del sòl cada segon, un paràmetre que es relaciona amb característiques com l’estructura o el contingut de sals. Les imatges aèries obtingudes per mitjà d’avionetes o de satèl·lits permeten detectar la llum infraroja reflectida pels conreus i estimar-ne el vigor. El Grup de Recerca en AgròTICa i Agricultura de Precisió de la Universitat de Lleida ha desenvolupat un sistema per avaluar el creixement en els camps de fruiters. Alex Escolà explica que el sistema es basa en el mateix principi que el radar, però amb llum làser, és a dir, forma imatges a partir de la llum emesa i rebotada dels objectes de l’entorn. Amb uns 80 milions de punts es pot obtenir una imatge molt precisa. Cadascun dels punts està georeferenciat en coordenades absolutes x, y i z. Amb les diferents amplades i alçades es pot calcular aleshores el volum de vegetació, representar-lo en un mapa i detectar on hi ha volums petits i on hi ha volums elevats de vegetació. Si el camp no és uniforme, el pagès pot decidir fer-hi un maneig variable.
D’ençà de la seva creació a principis del segle XX, l’empresa Raimat ha estat pionera en la modernització de la viticultura. Fa anys que incorpora l’agricultura de precisió. Sovint han de fer tractaments a la vinya per lluitar contra l’aranya groga. Però no administren la mateixa quantitat de producte a tot el camp, sinó que la modifiquen en funció del volum de vegetació. Com més fulla, més tractament. I quan veremen conserven la mateixa filosofia. No els tremola el pols per incorporar l’última tecnologia. Disposen d’unes espectaculars màquines per veremar que fan vibrar els ceps i n’extreuen el raïm sense malmetre’n les fulles. Quan es detecta que la vinya no és uniforme es verema selectivament, és a dir, la màquina aboca el raïm de qualitat A en un contenidor, i el de qualitat B en una altre i es vinifiquen per separat. Un altre exemple d’agricultura de precisió la trobem als conreus extensius de blat de moro. El tractor té una mena de pinta gegant a la part del davant i quan avança “pentina” el blat de moro, és a dir, l’estira, el xucla cap avall. Òbviament, perquè el sistema funcioni cal abans haver sembrat les plantes a la distància exacta. Tota l’electrònica de la màquina la fa més fàcil de portar, i a més, té la capacitat d’emmagatzemar un munt de dades, com el consum de combustible, o la productivitat del camp. Malauradament aquestes dades són difícils de compartir ja que, com a la torre de Babel, cada màquina parla el seu propi llenguatge.
La interconnexió
Eurecat, Centre Tecnològic de Catalunya, es dedica a la recerca aplicada i a la innovació tecnològica. Un dels projectes en què participa pretén millorar la productivitat i l’eficiència dels conreus extensius a través de tecnologies basades en l’Internet de les Coses. És a dir, treballa en el que es coneix com l’agricultura 4.0. Gabriel Anzali explica que el seu objectiu és aconseguir que la maquinària del sector agrícola treballi més interconnectada. Quan la interconnectivitat i la intel·ligència artificial funcionin plenament, serà possible una nova revolució: l’agricultura autònoma o robotitzada. Els tractors faran la feina tots sols, prendran decisions, evitaran obstacles i treballaran incansablement de sol a sol. El pagès, mentrestant, només supervisarà la feina des de casa. La tecnologia sempre ha anat en la direcció d’estalviar esforç i augmentar eficiència. Al final, per treballar al camp potser no caldrà moure ni un dit…