Connectats als cavalls

La domesticació més extravagant que hem fet els humans és sense dubte la del cavall. Enlloc de d’establir-hi una relació basada en l’alimentació (en sentit ampli), o hem fet buscant el gaudi. Hi mantenim doncs una connexió especial. Coneixerem els casos de diferents persones que s’han connectat als cavalls: per ensinistrar-los de manera efectiva i respectuosa, per assolir l’excel·lència en la tècnica de la doma, per reconeixe’n les malalties i guarir-los, per utilitzar-los com a teràpia en persones i per salvar una raça amenaçada.
Hi intervenen Santi Serra, entrenador, Seracam Shows, Bettina Bohm, entrenadora de doma clàssica, Toni Ballester, veterinari d’èquids, Antoni Valentí, Revista “Hípica Catalana”, Lídia Picas, mare d’Oriol Hidalgo, Manel Cruz, equinoteràpia, Delta del Llobregat.

Entrenador de cavalls
Al llarg de la història hem donat diversos usos als cavalls, però la motivació original sempre ha estat el gaudi. Muntem a cavall per plaer. Santi Serra munta a cavall amb l’esperit i la tècnica originals. Ni sella, ni brida. I va més enllà, hi juga, s’hi enfila i fa espectacles arreu del món. És un paladí del que ell anomena “doma en llibertat”. La tècnica bàsica consisteix en entendre l’etologia, el comportament del cavall i convertir-se en el líder de la manada. L’ensinistrament ha de ser un joc, mentre el cavall s’ho passi bé tindrà ganes d’aprendre i col·laborar. Per exemple, el fuet, tradicionalment utilitzat per pegar a l’animal, s’utilitza només com una extensió del braç, per tocar determinats punts sensibles del seu cos i aconseguir determinats exercicis amb més facilitat.

Amazona de doma clàssica
La nostra principal connexió amb els cavalls és a través de la munta. I per muntar cal una tècnica que tant el genet com el cavall han d’aprendre. Un cavall pot viure uns 30 anys i no adquireix la maduresa fins ben bé els 4. A partir d’aleshores ja té la complexió física per suportar el pes d’una persona i se li pot ensenyar la tècnica de la munta, és a dir, se’l pot domar. Bettina Bohm és especialista en doma clàssica, ensenya tant a genets, com especialment a cavalls. Explica que per comunicar-se amb els cavalls hi ha un llenguatge anomenat “les ajudes”. N’hi ha de dos tipus: les ajudes naturals que són les cames, el seient i les mans (connectades a la boca del cavall a través de la brida), i les ajudes artificials que són l’esperó, fixat al taló de la bota, la fusta, i la veu. Les cames i el fuet serveixen per activar el cavall, les mans serveixen per frenar-lo i el seient i la veu poden servir tant per activar-lo com per frenar-lo (recordeu el famós “arri” i el “sooo”).
El reporter Pere Renom té el privilegi de muntar un cavall de sang calenta danès, una raça esportiva d’alta escola. Vindria a ser com conduir un Lamborghini. I a més, rep classes d’una gran mestra. La classe és un bombardeig d’instruccions de tota mena. Cal estar molt concentrat per coordinar les ajudes amb precisió i subtilitat. El reporter no se’n surt. És com si ell i el cavall parlessin llenguatges diferents, com si no s’acabessin d’entendre. Hi ha una conversa, certament, però és xampurrejada. En canvi, la Bettina i la seva euga, la Pary(?), es comuniquen fluidament, però ho fan en un llenguatge secret. En coneixem l’alfabet, són les ajudes, però no la complexa gramàtica que estableixen. Els moviments de l’amazona són tan subtils que ni s’aprecien. I el resultat que emergeix és un ball. L’euga trota molt recollida, o just a l’inrevés, es llança en un trot estès. També es desplaça en diagonal creuant les mans. Arrenca un galop molt curt, i canvia de mà cada dos trancs, ara a la dreta, i ara a l’esquerra. I ho remata tot plegat amb una pirueta, una volta sencera pivotant sobre els posteriors. Per aconseguir aquests exercicis amb aparent facilitat, la Bettina porta unes 40.000 hores damunt d’un cavall. Connectar dos cervells demana molt entrena-ment.

Criador del burro català
Antoni Valentí és editor d’Hípica Catalana, l’única revista impresa del país dedicada al món del cavall. Està, per tant, al dia de les diferents disciplines eqüestres, del calendari de competicions, les escoles d’equitació, els criadors, i les races. A més, té un cavall que munta quan pot, però la seva veritable connexió és amb el ruc català, una raça amenaçada d’extinció, d’ençà de l’arribada dels tractors a l’agricultura. Per salvar-la es va establir un programa de recuperació en el qual l’Antoni participa des de fa 10 anys(?). L’Antoni sosté que el cavall ha sobreviscut als temps moderns perquè li hem trobat una nova utilitat en l’esport. Si volem recuperar el ruc català també hauríem de trobar-li una utilitat, i ell proposa les rutes a peu. Un ase és un company de viatge ideal, ja que camina al ritme de les persones, carrega amb tot l’equipatge, és sofert i poc exigent en l’alimentació. Amb un ruc català l’Antoni ha fet diferents rutes com Bàscara-Montserrat, o el camí de Sant Jaume, de Roncesvalles a Santiago de Compostela(?). Després de compartir plegats tantes hores, arriben a establir una bonica relació de companyonia.

Veterinari d’èquids
Com qualsevol altre animal el cavall també té problemes de salut. La feina dels veterinaris és tenir-ne cura. Però per raons òbvies en aquest cas no és el pacient que va a la consulta, sinó la consulta la que va al pacient. El reporter Pere Renom acompanya al veterinari Toni Ballester durant la seva jornada laboral per veure com connecta amb els cavalls. La primera visita és a una euga que ha parit la nit anterior. El poltre recent nascut té un pelatge, o capa, anomenada isabela. Una coloració entre beix i crema molt rara en la raça de cavall espanyol, que li dona valor i el fa interessant per a la cria. En els cavalls tot és a l’engròs. El veterinari i el reporter bombegen 5 litres de sèrum! a l’interior de la matriu de l’euga. L’objectiu és arrossegar els coàguls i exsudats del part i deixar-ho tot el més net i estèril possible. La jornada d’en Toni transcórrer d’hípica en hípica. El següent pacient és un semental de raça espanyola lesionat en una pota. Com a esportista d’elit rep el mateix tractament que donem als futbolistes o als tenistes professionals. Fa un mes se li va extreure sang, se’n van separar plaquetes i factors de creixement, i es van tornar a reinjectar a la zona de la lesió per estimular la cicatrització. També es van fer unes correccions ortopèdiques a la ferradura. Ara toca controlar-ne l’evolució. L’exploració tant estàtica com dinàmica i l’ecografia rebel·len que encara falten algunes setmanes per completar la recuperació. En Toni explica que els cavalls són pacients muts, no diuen què els passa, per tant cal esbrinar-ho per diferents vies. Com que cada animal té el seu caràcter i el seu maneig, la feina del veterinari és precisament saber connectar amb cada cavall i curar-lo.

Professor d’equinoteràpia
Un cavall pesa uns 450 kg, la seva proximitat imposa i ens obliga a abandonar les cabòries i concentrar-nos en “l’ara i aquí”. Raspallar-lo serveix per crear lligams i superar pors. S’ha vist que el contacte amb els cavalls pot resultar terapèutic. Aquesta és la base de l’equinoteràpia. Oriol Hidalgo té la síndrome d’Asperger, un trastorn del desenvolupament inclòs dins de l’espectre autista, que dificulta la interacció social, la comunicació, i genera inflexibilitat del pensament. Per ajudar-lo, els seus pares el van apuntar a equinoteràpia quan tenia 10 anys. Des d’aleshores s’ha tornat un fervent amant dels cavalls. I ha crescut i ha madurat en contacte amb ells. Manel Cruz va crear la fundació Deltadelllobregat, un equip de fisioterapeutes i psicòlegs dedicats a l’equinoteràpia. Muntar a cavall involucra una sèrie d’exercicis neuromusculars, adients per a la rehabilitació de certes lesions. També treballa aspectes psíquics com l’empatia, la responsabilitat, la cooperació, o l’autoestima(?). El humans vivim immersos en la tirania de la paraula. Qualsevol comunicació es basa en el llenguatge verbal. Però els cavalls viuen en un món de silenci, i es comuniquen a través del llenguatge corporal. De fet, són tan sensibles que fins i tot llegeixen el nostre llenguatge corporal, i per tant detecten les emocions humanes. Les persones amb dificultats de comunicació com l’Oriol presten més atenció al llenguatge no verbal, per això s’entenen fàcilment amb els cavalls. L’Oriol i en Bugati estan connectats per un fil invisible a través del qual comparteixen no només la ment, sinó també el cor.