L’espontaneïtat dels cristalls
Un cristall és un sòlid amb els seus àtoms, molècules o ions disposats en una estructura microscòpica molt ordenada, formant una xarxa tridimensional. La ciència que estudia els cristalls és la cristal·lografia, i permet coneixe’n les propietats químiques i físiques.
Un dels cristalls més comuns que trobem a la natura és el floc de neu. Cadascun té una forma diferent, més o menys estrellada, que es ramifica fractalment (es repeteix el mateix patró a diferents escales), damunt d’una base hexagonal. Els dos factors ambientals que determinen la forma del floc són la temperatura (entre -5 i -35 ºC) i el grau de sobresaturació del vapor d’aigua al núvol. De la combinació d’aquests dos factors en sorgeixen espontàniament cristalls en forma disc o columna, més o menys estrellats.
Els minerals també tenen una estructura cristal·lina d’una gran bellesa, alguns exemples són: l’espat d’Islàndia (carbonat càlcic), la pirita (sulfur de ferro), la rosa del desert (sulfat de calci), o el quars hialí (òxid de silici). Tots aquests cristalls es formen espontàniament en determinades condicions fisico-químiques. Ho podem comprovar amb un senzill experiment de cristal·lització. Caldrà preparar una dissolució d’acetat de sodi (CH3COONa) en aigua destil·lada en una proporció 100:30, al bany Maria. Aconseguirem, així, una dissolució sobresaturada, que quan es refredi, cristal·litzarà espontàniament davant de qualsevol perturbació, pel fet que es troba en un equilibri inestable. La reacció de cristal·lització allibera energia i assoleix un equilibri estable.
Les diferents molècules que conformen un virus s’autoacoblen a l’interior de la cèl·lula hoste en un procés similar a la cristal·lització, ja que, igual que els cristalls, constitueixen estructures que es troben en un estat mínim d’energia lliure (ΔG). En conseqüència, a banda de les actuals teràpies antivirals basades en una estratègia farmacològica, es podria adoptar una estratègia termodinàmica per aconseguir modificar l’energia lliure (ΔG) i convertir l’acoblament viral en no-espontani. Ni els virus més letals poden vèncer les lleis de la física.
