Criar com conills
Els conills són animals herbívors de mida relativament petita, caçats per molts carnívors i supercarnívors, per tant, se situen just damunt la base de la piràmide alimentària. Per sobreviure han desenvolupat diferents estratègies, com un cos adaptat a fugir a gran velocitat, una visió panoràmica que els permet vigilar el seu entorn, una capacitat excavatòria per construir galeries subterrànies on refugiar-se, una activitat crepuscular, i una destacada taxa reproductiva. Són animals de creixement ràpid, maduresa sexual precoç, camades nombroses i criança breu. Just al contrari que una balena, un elefant, o un humà.
El matemàtic italià del segle XIII Leonardo de Pisa, conegut amb el sobrenom de Fibonacci, va introduir un mètode per estimar el nombre de parelles que podia produir una parella de conills en un any. El resultat va ser la sèrie numèrica de Fibonacci, en la que cada nombre es calcula com la suma dels dos anteriors. Així tenim: 0,1,1,2,3,5,8,13,21… en un any s’obtenen 144 parelles de conills. Pot semblar poc, però el segon any el nombre s’eleva a prop de 46.000, el tercer a gairebé 15 milions, i el quart a més de 4.800 milions de parelles! Afortunadament pels ecosistemes, la mortalitat dels conills és molt elevada i les xifres reproductives reals són molt inferiors.
La sèrie de Fibonacci té una interessant particularitat, qualsevol nombre dividit pel que el precedeix dona sempre un valor proper a 1.61803, la proporció àuria. A la natura aquesta sèrie la trobem en la conquilla del Nautilus, un mol·lusc marí emparentat amb pops i calamars, en la geometria de les pinyes, en la disposició dels pètals de les flors, o de les fulles de moltes plantes. També té aplicacions en economia, computació, òptica, botànica… És una sèrie tan fecunda com la dels conills d’on va sorgir.
Tanmateix, si canvien les condicions, una virtut pot esdevenir un problema. En els darrers segles els humans hem extingit o reduït dràsticament el nombre de predadors, i a més, hem introduït conills en indrets on no n’hi havia, com a Austràlia. Com a resultat les poblacions de conill europeu van créixer de manera descontrolada fins a esdevenir una plaga a una bona part del món. Ni les tanques, ni les trampes, ni els trets, ni tan sols els gasos tòxics van aconseguir aturar l’avenç dels conills. Per aquest motiu al voltant de l’any 1950 es van endegar algunes iniciatives de guerra biològica. Es va utilitzar el virus de la mixomatosi, una malaltia lleu en el conill sud-americà, l’hoste original, que en canvi, matava a més del 99% dels conills europeus. Introduït intencionadament a França i Austràlia, va matar milions de conills en pocs anys. A banda de regular les poblacions de conills, aquest experiment va permetre veure com es produeix la coevolució entre un agent patogen i el seu hoste. Amb els anys, les poblacions de conill han desenvolupat resistència al virus, i el virus, al seu torn, ha atenuat la virulència, de manera que no mata el seu hoste i es facilita així la transmissió.
Els humans no criem com conills, però comencem a esdevenir una plaga mundial. Les pandèmies són mecanismes naturals de regulació per fer front als desequilibris poblacionals.
