Immunologia a la Marató de TV3
Bàsicament els agents que actuen en qualsevol resposta immunològica són cèl·lules i molècules. Totes procedeixen de cèl·lules mare pluripotents que tenim al moll de l’os de les que es van diferenciant. Es poden classificar en immunitat innata, i immunitat adquirida. Les cèl·lules que componen el sistema immunitari innat són principalment els leucòcits o glòbuls blancs de la sang. Segurament us sonaran de quan us feu una analítica: neutròfils, eosinòfils, basòfils… però també hi ha cèl·lules dendrítiques, mastòcits i macròfags, fora de la sang. Hem inclòs també la família de molècules més important: les citocines, que entre altres coses controlen la inflamació. El sistema immunològic innat el compartim pràcticament amb tots els éssers vius, és inespecífic, és a dir, respon enfront de qualsevol tipus de patogen, ja siguin virus, bacteris, fongs o protozous. És molt ràpid, s’activa en qüestió de minuts o segons, i no té memòria. Per altra banda, tenim el sistema immunològic adquirit, que només compartim amb els vertebrats. Per contrast amb l’anterior, és específic, per tant, s’adapta al tipus de patogen que ens infecta. És d’activació més lenta (entre 7 i 10 dies), i genera memòria. El componen menys tipus de cèl·lules i són menys conegudes: els limfòcits B i T, dels que hi han els CD4 i CD8, i unes molècules molt conegudes, encara que sigui només pel nom: les immunoglobulines o anticossos, de les quals, un tipus en concret, les IgG tenen una característica forma de Y.
Com funciona la resposta? Ens ajudarem d’una massa de slime, en el qual hi hem afegit llimadures de ferro. Té un color blanquinós perquè representa algun tipus de glòbul blanc. Ens ajudarem també d’un potent imant de neodimi que representa un patogen, un virus, o un bacteri. Quan el glòbul blanc localitza la partícula comença a emetre prolongacions de seu citoesquelet anomenades “pseudòpodes”, que acaben envoltant i capturant la partícula. Aquest procés rep el nom de fagocitosi, i és molt important per neutralitzar els patògens extracel·lulars, és a dir, aquells patògens que circulen lliurement per l’organisme. Tanmateix, quan la infecció és massa important i especialment quan els patògens són intracel·lulars, és a dir, quan es troben dins les cèl·lules del nostre organisme, aquest sistema defensiu no és suficient. És el cas de tots els virus, que són paràsits estrictes i s’han de multiplicar a l’interior de les nostre cèl·lules, utilitzant-ne la maquinària molecular. Aleshores, un tipus particular de fagòcit anomenat cèl·lula dendrítica, expressa a la seva membra cel·lular fragments del patogen que acaba de fagocitar, i viatja a través del sistema limfàtic fins a un gangli on estimula els limfòcits T i continuació aquests als B. Els limfòcits B fabricaran els anticossos específics per a l’antigen que haurà transportat la cèl·lula dendrítica, metre que els limfòcits T s’activaran, fent la seva funció de coordinació si són CD4, i destruint les nostres cèl·lules infectades si són CD8.
Amb una bola de porexpan podem representar una cèl·lula humana infectada per virus, i amb una esponja, una limfòcit T CD8. Quan aquest limfòcit detecta la cèl·lula infectada segrega una sèrie de substàncies citotòxiques que bàsicament perforen i destrueixen la cèl·lula per xoc osmòtic, lisi enzimàtica i senyals inductores de mort.
Per tant, els dos mecanismes bàsics de destrucció dels patògens són la fagocitosi quan la infecció és extracel·lular i la citotoxicitat, quan la infecció és intracel·lular. Els anticossos són específics i mentre es mantenen milloren la fagocitosi en futures reinfeccions extracel·lulars, mentre que els limfòcits T i B també tenen memòria i ens protegeixen de futures reinfeccions intracel·lulars, com passa en la COVID. La vacuna es basa en estimular la producció d’aquests tipus de cèl·lules de memòria.
