Agricultura ecològica

L’agricultura ecològica capgira el funcionament de l’agricultura convencional. Se serveix d’invertebrats per lluitar contra les plagues, fa servir les males herbes de manera profitosa i té cura de tot l’ecosistema subterrani enlloc de veure’l només com un suport inert per a les plantes.

La lluita contra les plagues
La cistella ecològica es caracteritza per dues coses: en primer lloc perquè només té productes de temporada i en segon lloc perquè és molt diversa. És un reflex de l’estructura dels camps de conreu. A diferència de l’agricultura convencional, en què sovint es dediquen centenars o fins i tot milers d’hectàrees a un únic cultiu, l’agricultura ecològica divideix el camp en parcel·les petites en què es conreen una gran varietat de productes diferents. D’aquesta manera les plagues, que acostumen a ser molt específiques, queden confinades a un vegetal determinat i no infecten la resta de conreus. Vindria a ser com apostar poc a moltes cartes enlloc de jugar-s’ho tot a una única carta.
El pagès ecològic Josep Montmany, de Begues, explica la importància de tenir cura de la vegetació silvestre que hi ha al voltant dels conreus per facilitar la presència dels predadors naturals de les plagues. A una escala microscòpica hi ha una veritable lluita per la supervivència. Una marieta d’1.5 mm és un predador especialitzat de l’aranya roja. Se’n pot menjar tant els ous, com caçar els adults amb un ràpida corredissa. Els àcars són uns altres predadors molt voraços. Són cecs i localitzen les preses per contacte i per senyals químics. Unes poques picades són suficients per matar una presa gairebé tan grossa com ell. Una vegada morta, la succiona parcialment.
La Federació d’Agrupacions de Defensa Vegetal de la Selva i el Maresme (SELMAR) cria l’insecte hemípter Macrolophus per alliberar-lo als conreus i combatre les plagues. Jordi Ariño, enginer agrònom explica com es reprodueixen aquests insectes en captivitat. Al camp s’alliberen entre 1 i 3 animals per metre quadrat en funció de la severitat de la plaga. Però els insectes alliberats no són prous per eliminar la plaga directament, sinó que és la generació següent, molt més nombrosa, la que, de fet, elimina la plaga.
En agricultura ecològica, les plagues que no es poden combatre amb enemics naturals s’han d’afrontar amb estratègies sofisticades, que sovint exigeixen avançats coneixements tècnics. Núria Cuch és enginyera agrònoma i assessora tècnicament la família Montmany. Explica quines són les estratègies per combatre dues plagues dels fruiters que no tenen enemics naturals prou efectius. L’arna de la poma o carpocapsa es combat amb confusió sexual, i la mosca de la cirera amb atractors alimentaris.

La guerra química
Com que les plantes no es poden moure han desenvolupat diferents adaptacions per protegir-se dels herbívors o de les malalties. Moltes plantes mediterrànies tenen fulles punxegudes com el garric o el card. Altres han desenvolupat defenses químiques. A plató, Jaume Vilalta explica que les plantes aromàtiques com la farigola, el romaní tenen essències que als humans ens resulten molt agradables per fer-ne perfums i colònies, però en realitat són molt desagradables al paladar dels herbívors. A més aquestes substàncies acostumen a ser antisèptiques, combaten els microorganismes, per això en fem ungüents per ferides i col·lutoris per infeccions oculars. Els conreus també tenen defenses químiques. Les plagues estimulen una reacció defensiva de les plantes. Quan menys ajudem als conreus amb pesticides, més s’hauran d’espavilar a generar les seves pròpies defenses químiques. Un estudi de la Facultat de Farmàcia encapçalat per la Dra. Rosa Lamuela ha vist que els sucs envasats de tomata ecològica tenen un contingut més elevat en polifenols -que són uns antioxidants- que els sucs convencionals. Els compostos polifenòlics tenen molt interès en nutrició ja que s’ha observat que actuen com protectors davant malalties degeneratives i cardiovasculars.

La lluita contra les males herbes
Un altre tret característic de l’agricultura ecològica és la tolerància que té amb les males herbes. Però encara que hi hagi males herbes, no se les deixa créixer descontroladament. En lloc d’herbicida, s’apliquen diferents mètodes mecànics en funció del tipus de conreu. En fruiters es tendeix a segar de tant en tant, i s’utilitza maquinària específica per accedir fins a sota mateix dels arbres. A l’hort, en canvi, les males herbes es treuen pràcticament a mà.
Si el conreu està ecològicament estructurat, les xarxes tròfiques són complexes i també poden aparèixer predadors naturals de les males herbes. Les formigues són habitants característics dels conreus de secà. Els seus nius es poden localitzar fàcilment pels petits volcans que es formen a l’entrada. El grup de recerca en males herbes de la Universitat de Lleida estudia el paper de les formigues en el control de les males herbes. Una de les tasques consisteix a marcar tots els formiguers d’una àrea establerta, posicionar-los per GPS i situar-los en un mapa. D’aquesta manera es podrà estimar la població de formigues i seguir-ne la dinàmica d’un any a l’altre. Una vegada se sap quantes formigues hi ha, cal estimar l’aliment que consumeixen. Bàrbara Baraibar explica com es fa.

Els fertilitzants
L’agricultura treballa la terra, i la terra no només és un suport inert per a les plantes: és un ecosistema. El veritable tresor del pagès. Joan Romanyà és edafòleg, és a dir, especialista en el sòl i explica l’estructura d’un sòl forestal i el compara amb un sòl d’un cultiu ecològic. A la part superior hi trobem la fullaraca, la font principal de matèria orgànica i principal protecció contra l’erosió. La matèria orgànica s’incorpora a les capes inferiors del sòl a partir de les arrels, la gravetat i l’activitat de la fauna del sòl, especialment els cucs de terra. Alguns estudis indiquen que al sòl hi viuen entre 60 i 400 cucs/m² i cadascun d’ells produeix més de 4 kg d’excrements a l’any. Aquests excrements són una font molt important de matèria orgànica ben esmicolada en la que s’hi desenvoluparan una rica comunitat de microorganismes que n’alliberaran el nitrogen, el fòsfor o el potassi. A més, les galeries que excaven els cucs permeten airejar i drenar el terreny.
L’agricultura ecològica no utilitza adobs químics per fertilitzar el sòl. Només aplica adobs orgànics, el més similar a la fullaraca del bosc. Un dels adobs orgànics més valorat és el compost. Es pot produir industrialment a les plantes de compostatge, per exemple a partir de la fracció orgànica de les escombraries i de les restes vegetals procedents de la jardineria municipal. Tot plegat es tritura, s’apila i es fermenta durant uns dos mesos en un procés similar al que té lloc a la natura, però accelerat i controlat. Seguidament s’afegeix aquest compost al camp i els bacteris l’acaben de transformar i n’alliberen els nutrients, que seran aprofitats pels conreus. Per tant, el compost no alimenta directament les plantes sinó tot l’ecosistema subterrani. No és una fertilització instantània com l’adob químic, sinó a llarg terme. I es pot complementar amb altres sistemes com el conreu de lleguminoses. Les faberes, les pesoleres o les mongeteres tenen uns nòduls a les seves arrels on hi viuen uns bacteris fixadors de nitrogen. La planta fa la fotosíntesi i aconsegueix sucres i dóna aquests sucres als bacteris, i els bacteris a canvi, agafen el nitrogen que hi ha a l’atmosfera, i el transformen en mol·lècules que les plantes el poden aprofitar. Part d’aquest nitrogen es queda al sòl i l’enriqueix. Per garantir que tots els camps es beneficiïn d’aquest enriquiment en nitrogen cal anar alternant els conreus i resembrar-hi periòdicament lleguminoses. És a dir, cal fer una rotació de cultius. Així, l’agricultura ecològica aconsegueix reciclar part dels nutrients i s’acosta al funcionament d’un ecosistema natural, com el bosc.