Confiar en la moneda

Geomètricament una moneda té tres cares: anvers, revers i cantell. Però metafòricament en té moltes més. La numismàtica valora les monedes antigues tant per l’art, com per la història que contenen. La inflació és un fenomen econòmic directament relacionat amb la disponibilitat de monedes. I el bitcoin és una moneda digital que desafia el sistema financer actual.
Hi intervenen Albert Estrada, Gabinet Numismàtic de Catalunya, MNAC, Xavier Cuadras, professor d’Economia, UPF, Oriol Tusón, Tècnic de Comerç, Ajuntament de Sta Coloma de Gramanet, Ester Oliveras, Dept. d’Economia i Empresa, UPF,  Miquel J. Pavón, CEO GroupBTC i Miquel Oliver, professor de Tecnologia, UPF.

Numismàtica, la moneda i la història
Hi ha hagut molts tipus de moneda al llarg de la història però la que s’ha acabat imposant és una peça de metall en forma de disc, d’entre un i cinc cm de diàmetre. Aquesta geometria circular i aplanada ocupa poc volum i es pot apilar. Per tant, facilita el transport, l’emmagatzematge i el recompte. Quan una moneda deixa de circular es converteix en objecte i només té el valor del material que la compon. Però quan envelleix prou, adquireix rellevància històrica i recupera valor. El Gabinet Numismàtic de Catalunya, situat al Museu Nacional, té una col·lecció de més de 135.000 monedes que van des del segle VI aC fins als nostres dies. El cap de conservació, Albert Estrada, en fa un brevíssim repàs històric. En les monedes iberes trobem inscripcions en el seu llenguatge. Tot i que avui no hem aconseguit desxifrar-lo, podem llegir-ne els topònims com Turiasu, l’actual Tarazona a l’Aragó. També podem conèixer l’aspecte dels seus guerrers barbuts. De fet, la numismàtica ha estat molt important per ajudar a conèixer l’estètica del món antic, especialment dels romans. Durant el període medieval, l’abandonament del naturalisme en la pintura i l’escultura també es reflecteix en la numismàtica. El retrat precís desapareix i s’adopta una representació arquetípica. Sabem que un personatge és Ferran d’Antequera per la inscripció, ja que per la fisonomia podria ser qualsevol rei.
A principis del segle XIX, en temps de Ferran VII, a Espanya s’encunyava una moneda de 8 rals de plata, coneguda popularment com “peso”, “peso duro” o “duro”. La moneda de 2 rals, molt més petita, rebia el diminutiu popular de “pesseta”. Entre el 1808 i el 1814 l’exèrcit napoleònic va ocupar Barcelona, i la ciutat va haver d’encunyar una moneda de supervivència, que incorporava per primera vegada el terme “pesseta”. Amb Isabel II es va tornar a encunyar durant un any per pagar la primera Guerra Carlina. El 1868 el Govern Provisional la va recuperar de nou. A patir d’aleshores va esdevenir la moneda oficial de l’Estat i va representar les cares d’Amadeu I, Alfons XII i Alfons XIII. A la Segona República s’abandona la plata i s’encunya amb un aliatge de coure i níquel de color daurat, d’aquí la denominació popular de “la rubia”. Acabada la Guerra Civil, la pesseta va incorporar la cara del dictador Franco i la del seu successor, el rei Joan Carles I. Amb l’arribada de l’euro, la pesseta es va retirar definitivament de circulació l’any 2002. 133 anys d’història encabida i recordada en petites peces de metall.
Inflació, la moneda i l’economia
La moneda i l’economia caminen plegades, són bones companyes. En llatí la paraula companio significa que comparteixen el pa. L’exemple per antonomàsia és la inflació. Als anys noranta una barra de pa costava unes 80 pessetes i avui dia costa un euro, l’equivalent a 166 pessetes, és a dir, el preu s’ha duplicat en 20 anys. La manera estàndard per calcular la inflació és a partir de l’Índex de Preus al Consum, o IPC. Prenem un cistell de la compra i l’omplim amb productes bàsics d’alimentació, vestit i calçat, estris per a la llar, habitatge, transport, ensenyament, medicina i d’altres, fins a encabir-hi més de 450 productes diferents, i en fem la suma de preus. Així obtindrem un valor indicatiu del cost de la vida. L’increment del preu d’aquest cistell al llarg del temps és la inflació. Si l’any 2017 el cistell costava 100 euros i l’any 2018 en costa 102, hi ha hagut una inflació d’un 2%. Segons el premi Nobel d’economia Milton Friedman, la inflació és sempre i a tot arreu un fenomen monetari, és a dir, que està estretament relacionat amb la disponibilitat de diners circulant. I com es produeix? Xavier Cuadras, professor d’Economia de la Universitat Popeu Fabra, explica que entitats com el Banc Central Europeu o la Reserva Federal Americana, quan volen activar l’economia emeten diners, abaixen els tipus d’interès i concedeixen més crèdit a les banques privades, i aquestes al seu torn concedeixen més crèdits als consumidors, que consumeixen més. En conseqüència, augmenta la demanda de productes i pugen els preus.
Segons els economistes, una inflació moderada de fins a un 5% és desitjable per fer girar l’economia. Però en determinats contextos de crisi els bancs centrals han emès massa diners, i s’han produït fenòmens d’hiperinflació en què la capacitat adquisitiva dels diners desapareixia en poc temps. Els productes assolien preus desorbitats que obligaven a imprimir bitllets amb xifres astronòmiques. Els rècords són un bilió de dòlars de Zimbàbue l’any 2008, o 100 trilions de pengos a Hongria, l’any 1946. La conseqüència és que la gent cobrava literalment carretades de bitllets que valien menys que la mateixa carreta. Un país de trilionaris ben pobres, on ningú no confiava en la moneda.
A banda de la quantitat de diner, la manera com circula també determina la riquesa. El municipi de Santa Coloma de Gramenet es troba envoltat de dos grans centres comercials: la Maquinista a l’oest i Montigalà a l’est. Una part de la població compra en aquests centres i els seus diners van a parar a multinacionals amb seus a d’altres països. Una manera d’aconseguir mantenir els diners dins la ciutat és introduint una moneda local, la grama. Fins ara les grames s’han introduït a través de subvencions públiques a entitats. En la següent fase es començarà a pagar a funcionaris. L’objectiu final és que les grames arribin a tots els colomencs. Aquesta iniciativa s’engloba dins d’un projecte europeu i ha comptat amb la supervisió tècnica de l’economista de la UPF Ester Oliveras, que explica de quina manera la moneda local multiplica l’economia local. Imaginem que algú es gasta 10 monedes en unes sabates; el sabater que les rep, al seu torn, se’n gasta 8 en un llibre, el llibreter se’n gasta 6 al restaurant, el restaurador se’n gasta 4 al forn, i el forner se’n gasta 2 en un cafè. Si sumem 10+8+6+4+2 obtenim 30 monedes. Per tant, les 10 monedes inicials s’han multiplicat per 3.
Bitcoin, la moneda i la tecnologia
Amb l’arribada de l’era digital, els diners s’han estès pel ciberespai. Targetes de crèdit i de dèbit, transferències i traspassos, o Paypal són sistemes de pagament àmpliament utilitzats. Tant, que de fet la major part dels diners que circulen pel món no s’arriben ni tan sols a fabricar físicament, són simples assentaments bancaris. Però la digitalització de la moneda ha tingut un cost: qualsevol transacció s’ha d’efectuar amb intermediaris com VISA o la banca, entitats que, a més, treballen amb sistemes informàtics incompatibles. El resultat és un alentiment de les operacions i un sobrecost en comissions. Per superar aquestes limitacions ha calgut crear una moneda nativa digital, és a dir, nascuda i dissenyada específicament per a internet. És el bitcoin, literalment la moneda de bits. Es representa com una moneda daurada amb una icona semblant al dòlar, perquè inconscientment l’associem a un objecte valuós. Creat pel mític i desconegut Satoshi Nakamoto l’any 2009, bitcoin és una plataforma de codi obert, gestionada per mitjà de criptografia avançada. Es pot enviar a través d’internet, d’una persona a una altra sense intermediaris. Això significa que les comissions són molt més baixes. És global, i el compte no pot ser congelat, ni limitat per cap contracte. És, doncs, un veritable desafiament al sistema financer actual. L’enginyer Miquel Oliver, de la Universitat Popeu Fabra, n’explica el funcionament, basat en un protocol informàtic anomenat blockchain, o cadena de blocs. Amb uns i zeros s’ha obtingut una moneda que s’escapa del control polític, per tant, mai no generarà inflació. I malgrat tot, conserva un tret propi de les monedes clàssiques de metall, o de paper, que l’han precedit: s’hi ha de confiar perquè funcioni. Al cap i a la fi, qualsevol transacció és un acord, basat en la confiança mútua.