El despertar de la pintura

Visitarem els Abrics de l’Ermita d’Ulldecona amb un dels jaciments més importants de pintures rupestres de Catalunya. Veurem com progressa la capacitat pictòrica en nens d’1 a 4 anys, i la compararem amb la dels ximpanzés adults.
Hi intervenen Ramon Viñas, antropòleg de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES); Martí Peran, professor d’Història de l’Art (UB); Miquel Llorente, primatòleg de la Fundació Mona; Virgínia Trémols, neuropsicòloga d’Anne Fundació – Departament Pediatria Dexeus, i Joan Garriga, especialista en Intel·ligència Artificial del CEAB, CSIC.

Pintura rupestre
El despertar de la pintura va ser fa mil·lennis. L’arqueologia experimental ens ensenya que els prehistòrics feien servir bàsicament quatre pigments: el roig, el groc, el negre i el blanc. El procés consistia a moldre els minerals, afegir-hi aigua, algun aglutinant com la mel i aplicar la barreja a les parets utilitzant pinzells fets amb branquetes, arrels o plomes. L’antropòleg i especialista en pintures rupestres Ramon Viñas en fa una demostració. A l’arc mediterrani de la península Ibèrica es troben més de 800 abrics rocosos, coves i barrancs amb pintures rupestres. Des de l’any 1998, el conjunt ha estat declarat per la Unesco Patrimoni de la Humanitat. Les representacions inclouen traços geomètrics i figures humanes i d’animals combinades en escenes de caça, recol·lecció, dansa o guerra. A Catalunya, hi ha més de 120 jaciments. En Ramon n’ha descobert uns quants. Porta el reporter Pere Renom a la Serra de Godall, prop d’Ulldecona, on n’hi ha un dels més importants. L’escena té unes 100 figures i representa una cacera massiva. Segons els especialistes tenia lloc cada any en aquesta mateixa serra. En una batuda, els caçadors perseguien i espantaven els cérvols fins al límit de la cinglera on els esperaven arquers apostats que els disparaven des de sota, del davant i del damunt. Així podien caçar molts animals alhora i acumulaven prou carn per afrontar l’hivern. Per tant, segons aquesta interpretació, la pintura seria una instantània, un esdeveniment estacional immortalitzat a la paret pels segles dels segles. Per saber exactament quan va ser pintada, en Ramon va començar un projecte de datació. En la roca calcària exposada es pot formar una crosta mineral d’oxalat de calci hidratat que rep el nom de whewel·lita. La seva composició química és orgànica, conté carboni, i per tant, es pot datar per la tècnica del C14. Les datacions indiquen una edat d’entre 8.000 i 9.000 anys, i correspondria als períodes paleolític i mesolític, a què pertanyen els últims caçadors de la península Ibèrica.

Estils pictòrics
D’ençà del descobriment de les diferents tècniques de datació, s’ha vist que no hi ha progrés en les pintures rupestres. Podem trobar un estil realista i tècnicament depurat en les més antigues, corresponents a la cova de Chauvet, a França, i en d’altres produïdes milers d’anys més tard, com les d’Altamira, a Espanya. De manera semblant, l’estil esquemàtic o l’abstracte apareixen tant en pintures antigues com més recents. I aquest fet no és exclusiu de l’art prehistòric. Segons el professor, crític i comissari d’art Martí Peran, en la història de l’art hi ha evolució, però no progrés. Cada estil o corrent pictòric l’impulsa un objectiu estètic determinat i sovint independent. Ho explica en dos exemples contraposats, el Quattrocento i Joan Miró.

Pintura de ximpanzés
Els ximpanzés són els nostres parents més pròxims, amb ells compartim el 99% dels gens. En captivitat quan es posen malalts els donen els nostres medicaments i fins i tot els funciona la mateixa píndola anticonceptiva. A la Fundació Mona, de Riudellots de la Selva, han desenvolupat un projecte per facilitar l’accés dels ximpanzés a la pintura. A banda de reduir-los l’estrès, i per tant, ser una bona teràpia, ha demostrat la sorprenent habilitat pictòrica d’aquests animals.

Pintura infantil
Es considera que la capacitat cognitiva d’un ximpanzé adult equival a la d’un nen de tres anys. Per valorar com es desenvolupa progressivament la capacitat pictòrica dels nens, els hem aplegat en tres taules. A la primera, s’hi asseuen nens d’un i dos anys, a la segona, de tres anys, i a la tercera, de quatre anys. Amb els nens literalment mans a l’obra, ens posem a analitzar com la produeixen. El desenvolupament motor del braç condiciona el tipus de traç. Mentre madura el moviment del colze, sorgeix un traç en vaivé anomenat “escombrat”. Quan el nen és capaç de coordinar el colze amb la rotació de l’espatlla, sorgeix un traç circular. Finalment, quan combina aquests dos moviments amb la flexió del canell, sorgeix el traç en bucle. A partir dels dos anys, el nen comença a tenir un pensament simbòlic, i per tant, pot atribuir significat a allò que pinta. Quan el nen abandona el gargot, ingressa en el món de la pintura figurativa.

Comparant la pintura infantil i simiesca
Hem recopilat 40 làmines pintades pels nens d’1 a 4 anys, i 60 làmines pintades pels ximpanzés, i les hem fotografiat per fer-ne una anàlisi d’imatge. Els objectius són: comparar l’art dels nens amb el dels ximpanzés per veure en quin moment se separen, i detectar si hi ha diferències significatives entre els ximpanzés, per tant, si n’hi ha de més bons pintors que d’altres. L’especialista que ha fet l’analítica és Joan Garriga, del Movement Ecology Lab, un laboratori dedicat a l’estudi del moviment animal. Com que d’alguna manera les pinzellades són el resultat del moviment, es poden estudiar amb les seves eines computacionals. La principal variable que ha analitzat en Joan és la component RGB, és a dir, la intensitat de vermell, verd i blau de cada píxel. Ha elaborat aleshores un algoritme per separar els colors en capes, i per associar cada capa a una distribució de probabilitat. Finalment, n’ha calculat l’entropia, o el nivell de desordre. La idea és que com més desordenada sigui una pintura, menys destresa té el pintor. Després de tot un mes de programació i de 120 hores de càlcul d’un supercomputador, en Joan en mostra els resultats. Com era d’esperar, els nens es fan més destres pintant a mesura que creixen. L’aparent excepció són els nens d’un any, que superen els de dos, segurament perquè les diferències són molt petites. Quan es repeteix l’anàlisi amb les pintures dels ximpanzés s’obtenen clares diferències individuals. Una de les pintures de ximpanzés millor classificada recorda una cara femenina amb els ulls, el nas i els llavis carnosos. Segurament ha estat fruit de l’atzar, però amb els resultats de l’estudi no es pot descartar l’existència d’algun ximpanzé que destaqui d’entre els seus congèneres com un autèntic geni de la pintura simiesca.