Microplàstics: de la roba al mar
Per cada 6 kg de roba de polièster que posem a la rentadora, alliberem uns 4 g de microfibres de plàstic per les canonades, que aniran al mar i contaminaran les aigües, els fons i les xarxes tròfiques d’arreu del món.
Hi intervenen Àngels Rovira, Investigadora en Materials Avançats, LEITAT, Anna Sànchez Vidal, GRC Geociències Marines, UB, Salvador Borrós, Director Grup d’Enginyeria de Materials, IQS i Jacob González-Solís, IRBio i Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals, UB.
Microplàstics a la roba
A l’Institut Tecnològic LEITAT han estudiat com el tipus de teixit i les condicions del rentat determinen l’alliberament de fibres de polièster. El procés bàsic consisteix a recollir tota l’aigua del rentat en un dipòsit, fer-la passar a través d’un filtre d’unes 45 micres de porus i quantificar la fibra acumulada. Així han vist que, per cada 6 kg de roba de polièster que posem a la rentadora, alliberem uns 4 g de microfibres de plàstic per les canonades. Àngels Rovira, investigadora de Materials Avançats explica com es pot reduir la quantitat de microfibres de plàstic que allibera la nostra rentadora: utilitzar sabó líquid, menys abrasiu que el sabó en pols, en la dosi recomanada pel fabricant, amb poca centrifugació, a baixa temperatura, i potser, amb la incorporació de suavitzant, encara que aleshores hem de ser conscients que reduïm la contaminació per microfibres, però incrementem la de productes químics. Si fem cas de totes aquestes recomanacions en l’àmbit domèstic i es millora l’estructura del teixit en l’àmbit industrial, es reduiria l’alliberament de fibres de polièster un 25%. Una millora que salta a la vista, encara que els microplàstics costin molt d’observar a ull nu.
Microplàstics a les aigües oceàniques
La Barcelona World Race és una regata que cada 4 anys fa la volta al món en parella i sense escales. El seu itinerari travessa alguns dels racons més remots del planeta, per tant, ofereix la possibilitat d’obtenir mostres científiques de zones gairebé inexplorades. En l’edició del 2014-2015, dos dels velers participants van recollir per primera vegada dades de salinitat, temperatura i microplàstics al mar. Els navegants havien de canviar diàriament els filtres amb les mostres d’aigua. A l’Institut Químic de Sarrià hi ha el responsable científic de l’anàlisi dels microplàstics, Salvador Borrós. L’experiment que va dissenyar és simple, barat, robust i efectiu. Per resistir les dures condicions dels mars australs, i donar poca feina als navegants, l’estudi ha consistit a comptar i analitzar tots els microplàstics dels filtres. Els resultats assenyalen que en relació al fitoplàncton el màxim contingut de microplàstics es troba al mar Mediterrani i el mínim al Pacífic Sud, en concordança amb la densitat de població i el grau d’industrialització dels països costaners. A més, s’ha vist que els compostos més habituals són polipropilè i polietilè.
Microplàstics al fons marí
En funció de la seva densitat respecte a l’aigua del mar, un plàstic flotarà, es mantindrà entre aigües o s’enfonsarà. El polipropilè típic dels taps d’ampolla i el polietilè de les bosses de plàstic flota. El poliestirè dels envasos i la poliamida o niló de les xarxes de pesca es manté entre aigües. I el PVC -clorur de polivinil- del paper de plàstic transparent, el polièster de la roba i el PET -tereftalat de polietilè- de les ampolles, s’enfonsa. Amb un submarí no tripulat de l’Institut Espanyol d’Oceanografia, s’han pogut gravar imatges del canyó de La Fonera a 715 m de profunditat davant el Cap de Begur. A banda d’una elevada densitat de garotes, les imatges mostren també deixalles de plàstic, ampolles, bosses o, fins i tot, una cistella de supermercat. Aquests objectes poden haver estat llençats des d’una embarcació o arrossegats des de la costa pels forts corrents que en determinats episodis de tempesta descendeixen pels canyons submarins. Si els plàstics són capaços d’arribar tan avall, imagineu-vos fins on poden arribar els microplàstics. El reporter Pere Renom s’embarca amb la Lluerna, un vaixell de la Generalitat que a participa amb la UB en diversos projectes d’estudi del litoral català, entre els quals n’hi ha un de microplàstics. Acompanya l’ambientòloga i especialista en cicles biogeoquímics marins Anna Sànchez a prendre mostres de sediment. Explica que els microplàstics han arribat als fons de tots els oceans del món, i és previsible que el nombre augmenti exponencialment.
Microplàstics a la cadena tròfica marina
Els microplàstics estan flotant, entre aigües i acumulats als fons dels oceans del planeta. És lògic pensar que també han entrat a les cadenes tròfiques marines. El organismes del plàncton són transparents. El reportatge mostra les imatges gravades pel biòleg britànic Richard Kirby, on s’aprecien moltes microalgues verdes, un parell de petits crustacis nedadors i un quetògnat, una mena de cuc del zooplàncton, que conté una microfibra de plàstic a l’interior. És la primera vegada que es graven imatges de microplàstics entrant a la base de la cadena tròfica.
Els musclos són animals filtradors, s’alimenten de fitoplàncton i matèria orgànica en suspensió. Al Centre d’Investigació i Desenvolupament del CSIC han vist que, en condicions experimentals, determinades concentracions de microplàstics indueixen canvis metabòlics en els musclos.
Moltes espècies de gamba viuen a gran profunditat i s’alimenten de petits organismes del sediment. A l’interior del seus sistema digestiu tenen l’anomenat molinet gàstric, una estructura dentada que les ajuda a triturar l’aliment. Investigadors de l’Institut de Ciències del Mar i de la Universitat Autònoma de Barcelona han descobert que moltes gambes acumulen veritables cabdells de microfibres de plàstic al seu interior. Segurament com a resultat de la interacció entre el molinet i les microfibres que ingereixen.
Els ocells marins s’alimenten de peixos, cefalòpodes o petites gambetes. Són al cim de la cadena tròfica, per tant, acumulen els contaminants del medi. Si els microplàstics són tòxics, ells seran dels primers de patir-ne les conseqüències.
Al Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB, treballen amb el grup de les baldrigues. Cada any centenars de baldrigues moren al Mediterrani per captures accidentals en la pesca del palangre. Els biòlegs aprofiten aquesta fatalitat per obtenir moltes dades d’interès científic a partir de mesures corporals i d’una dissecció. El cap del grup, Jacob González-Solís, obre el digestiu d’una baldriga per buscar-hi microplàstics. Com ell comenta, s’han detectat microplàstics en més de 700 espècies d’organismes marins, però, de moment, encara no se n’ha pogut determinar la toxicitat ambiental.
