Qui sóc?

Sembla que fa entre 6.000 i 10.000 anys es va produir una mutació en un gen d’un humà originari del nord-est del Mar Negre. Com que era un gen recessiu no es va expressar fins diverses generacions més tard, quan s’havia acumulat en prou quantitat a la població per coincidir en els dos al·lels d’un individu (heretats alhora del pare i de la mare). Aquella mutació reduïa la capacitat per produir melanina a l’iris i en conseqüència el color dels ulls quedava diluït. Enlloc de presentar el genuí color marró propi dels humans, aquells ulls eren, per primera vegada, de color blau. Amb la revolució del neolític els pobles del Pròxim Orient es van expandir per Europa i a més de disseminar l’agricultura i la ramaderia van disseminar també els ulls blaus. Avui, hi ha 150 milions de persones al món amb els ulls blaus, és a dir, al voltant d’un 2% de la població, tot i que la seva distribució és irregular, i poden ser pràcticament inexistents a l’Àfrica, a Àsia o entre als habitants originals d’Oceania i d’Amèrica, i representar el 17% de la població dels EUA, el 75% a Alemanya, el 89% a Dinamarca, o el 99% a Estònia. Un èxit tan sorprenent, si es té en compte el seu origen individual i el fet que es tracta d’un tret recessiu, que cal alguna explicació. Certs estudis assenyalen que els homes amb ulls blaus prefereixen les dones amb el mateix color d’ulls (Déu els cria i ells s’ajunten). La interpretació evolutiva és que d’aquesta manera s’aconsegueix una prova ben evident de paternitat: allà on no hi ha blau, marramiau.

Sigui com sigui, en el meu cas aquesta coincidència en el color blau d’ambdós progenitors es compleix com a mínim en les dues darreres generacions. Amb aquests ulls blaus observo el món amb atenció i amb curiositat incansable i m’agrada compartir el que hi descobreixo. Per aquest motiu els meus interessos professionals se centren en la ciència i en la comunicació científica.

Parafrasejant Quevedo, enlloc del cèlebre “Érase un hombre a una nariz pegado, érase una nariz superlativa…” les meves primeres estrofes definitòries podrien ser: “Érase un hombre a un par de ojos pegado, éranse dos azules interrogaciones…”

Podeu trobar el meu CV a Linkedin