Primavera a Barcelona

La primavera és una explosió de vida al camp. Però sota una mirada atenta, també és una explosió de vida a la ciutat. El reporter Pere Renom es passeja per la ciutat de Barcelona, i hi descobreix una primavera espectacular. Explica la meteorologia, la vegetació i la fauna urbana a la primavera. A plató, el presentador Jaume Vilalta mostra com es mesura la pluja, i quins senyals desencadenen la floració.

La meteorologia
La primavera l’associem amb l’arribada del bon temps, el desglaç, el cant del rossinyol i l’aparició de les flors. Però també la podem detectar a partir d’una pista més subtil que ve del mar. Diego Lázaro du a terme una sèrie d’observacions meteorològiques i mesura la temperatura del mar a la Barceloneta des de fa 5 anys. Sap molt bé que: l’aigua té bastanta inèrcia tèrmica, li costa tant d’agafar com de perdre temperatura, i en aquests moments que acabem de començar la primavera, la temperatura anirà pujant lentament. L’aire, en canvi, té poca inèrcia tèrmica, i s’escalfa amb facilitat. Quan una massa d’aire càlid i humit entra en contacte amb el mar, encara fred, es condensa i forma boires just a la línia de costa. Aquestes boires poden arribar a ser molt denses, fins que la marinada les dissipa.
A banda de boires costaneres i de la marinada, la primavera també es caracteritza per un altre fenomen meteorològic més difícil de pronosticar. El Servei de Meteorologia de Catalunya té, al terrat de la Facultat de Física, una estació de radiosondatge. Des d’aquí es llancen globus sonda dues vegades al dia, els 365 dies de l’any. Núria Parés explica que el globus porta diversos sensors que van mesurant la pressió, la humitat, la temperatura i també porta una antena per anar transmetent les dades per ràdio a l’ordinador i un GPS. Amb aquestes sondes s’obté un perfil vertical de l’estructura de l’atmosfera. Al món hi ha unes 2.000 estacions com aquesta, que llancen els globus sonda sincronitzadament. Les dades alimenten els models numèrics que els meteoròlegs interpreten per pronosticar el temps. El meteoròleg de TV3 Eloi Cordomí explica que a la primavera hi ha ruixats que s’han de pronosticar a partir de proves indirectes. En aquests ruixats, poden arribar a caure fins a 50 litres per m2. L’àrea de Barcelona, limitada entre els rius Besòs i Llobregat i la carena de Collserola, té una extensió total de 98 km2. En dies plujosos, aquesta àrea recull un volum molt important d’aigua, que originalment s’obria camí fins al mar a través d’una extensa xarxa de torrents i rieres. A mesura que la ciutat va anar creixent, les rieres van desaparèixer, engolides pel ciment i l’asfalt. Ara, l’aigua de pluja circula per una xarxa subterrània de drenatge, barrejada amb les aigües residuals, i s’envia cap a les depuradores abans d’abocar-la al mar. Dels cursos fluvials naturals només se’n conserva el record, en les desenes de carrers que encara porten el topònim “torrent” o “riera”.
A plató, el presentador Jaume Vilalta explica que els litres per metre quadrat i els mil·límetres són unitats equivalents per mesurar la precipitació. Un litre d’aigua disposat en un cub d’un metre de costat fa una alçada d’un mil·límetre. L’avantatge dels mil·límetres és que són independents de la superfície, i per tant, permeten mesurar la precipitació en recipients tan senzills com un got, amb la condició que sigui cilíndric.

La vegetació
No hi ha primavera sense flors, i Barcelona, per molt grisa que ens pugui semblar, també dedica espais a les flors. El parc Cervantes és un gran roserar, amb centenars de varietats de roses diferents. El mestre jardiner Joan Bordas explica que tots els rosers estan empeltats sobre el peu salvatge. D’aquest peu també procedeixen les més de 30.000 varietats de roses que hi ha actualment. Per hibridacions s’han obtingut roses de gairebé tots els colors, se n’han multiplicat o reduït el nombre de pètals i se n’han seleccionat les millors fragàncies.
De la primavera també se’n pot gaudir passejant pels carrers de la ciutat. Molts arbres comencen a treure fulles d’un color verd intens.
En general, els arbres caducifolis són més adequats que els arbres de fulla perenne, per plantar als carrers. D’una banda, acostumen a tenir unes fulles més grosses, per tant absorbeixen una quantitat més gran de contaminats. De l’altra, fan una ombra molt fresca a l’estiu, i deixen entrar el sol a l’hivern.
D’ençà de la construcció de l’Eixample, l’arbre barceloní per excel·lència és un arbre caducifoli: el plataner. Actualment, el 30% dels arbres viaris de Barcelona són plataners. N’hi ha aproximadament 47.000. Bordas explica que els plataners necessiten molta humitat per créixer, per això tradicionalment es plantaven sobretot a les rambles o rieres. Però quan es planten en llocs secs o inadequats, els arbres es debiliten i poden emmalaltir amb facilitat.
En relació amb el medi natural, els arbres de la ciutat viuen en condicions molt dures, tant pel que fa a les arrels com a la capçada. Per tant, només hi poden sobreviure algunes espècies. Una d’elles és el lledoner, un arbre típicament rural adaptat als terrenys més pedregosos, secs i pobres en nutrients.
Tant els plataners com els lledoners són arbres que es pol·linitzen amb el vent. Com que aquest mecanisme no és gaire eficient, estan obligats a produir grans quantitats de pol·len a la primavera. El contacte amb tant de pol·len pot generar al·lèrgies. Per aquest motiu, però també per fomentar la biodiversitat urbana i per reduir l’impacte de possibles plagues, es procura tenir un arbrat ben divers. Es trien sobretot espècies que es pol·linitzen per insectes i, per tant, que produeixen flors ben vistoses i poca quantitat de pol·len. D’aquesta manera, la primavera arriba per partida triple: pel rebrot verd de les fulles, per la floració multicolor i per les agradables fragàncies.
Però, amb tants carrers per plantar-hi arbres, també hi ha espai per a les rareses, com el ginkgos, uns veritables fòssils vivents, que a més resisteixen molt bé la contaminació atmosfèrica.
A plató, el presentador Jaume Vilalta explica que la planta necessita quatre coses per florir: un mínim d’hores de llum, un determinat rang de temperatures, una reserva de nutrients i un bon estat de salut, com tots els éssers vius que es disposen a reproduir-se.

La fauna als parcs
Des d’un punt de vista ecològic, una ciutat és, sobretot, una immensa roca artificial. Els parcs urbans amb vegetació ben desenvolupada són petites illes verdes on hi viuen un bon grapat d’animals propis del bosc. Però, pel veure’ls, cal matinar molt perquè, quan arriba la gent, els animals desapareixen. Els tudons van molt avançats en la reproducció, els polls ja han abandonat el niu i picotegen els brots verds d’un arbre mentre esperen que els pares els continuïn alimentant. El gaig, en canvi, tot just comença a construir el niu amb la fibra que arrenca d’aquesta palmera. Els esquirols són els grans equilibristes del bosc. S’enfilen pel tronc amb les potes del davant i baixen amb les del darrere. Però costa veure’ls bé, perquè són molt ràpids i gairebé sempre s’amaguen a la part oposada del tronc. També salten espectacularment de capçada en capçada, i si els arbres estan massa separats, no dubten a desplaçar-se per terra. Les mallarengues festegen. La femella adopta una actitud que podríem anomenar “infantil”, fa de poll, i el mascle l’alimenta. Aquest comportament consolida els lligams de la parella abans de la posta, i una vegada feta, estalvia a la femella d’haver d’anar a buscar aliment i li permet concentrar-se a covar els ous.

Els ambients aquàtics
A banda de les illes verdes, la ciutat també té un petit arxipèlag d’illes blaves, un conjunt de desenes de basses i estanys habitats per una fauna rica i per vegetació aquàtica. Sergi García és, segurament, un dels naturalistes que coneix més bé la fauna de Barcelona. Amb la seva empresa, dóna servei a l’Ajuntament en diversos temes ambientals. Per exemple, s’ocupa de gestionar de manera ecològica les basses urbanes per fomentar-hi la biodiversitat. Gràcies a la presència de plantes aquàtiques i de puça d’aigua no cal fer servir productes químics i els amfibis com la reineta i la granota comuna hi poden criar.

La ciutat, un ambient rupícola
A la ciutat hi dominen els edificis, les roques artificials. Tots aquells animals que necessiten les roques per viure, i que s’adapten bé a la presència dels humans, tenen aquí una llar ideal. Segurament l’animal més urbà del món és el colom, anomenat precisament “roquer”. A la primavera, els mascles en zel festegen incansablement qualsevol femella que es troben.
L’animal de roca que conviu més a prop nostre, fins al punt que sovint el podem trobar dins mateix de casa, és el dragó. A la primavera surt de la hivernació i s’escalfa al sol, especialment a parets velles amb esquerdes on amagar-se i amb vegetació abundant, on troba els insectes de què s’alimenta. A Barcelona hi podem trobar dues espècies de dragó: el comú i el rosat. El naturalista Guillem Pascual explica com diferenciar-los, i quins en són els principals enemics naturals. Els humans també els perseguim, perquè els atribuïm la mala fama de menjar-se la roba. Però, en realitat, el dragó entra als armaris per caçar-hi les arnes, les veritables menjadores de roba.
Les orenetes són probablement les missatgeres més populars de la primavera. Nidifiquen en penya-segats i s’adapten bé als medis urbanitzats. Malauradament, a més de parets també necessiten terrenys sense asfaltar dels quals obtenen el fang per fer el niu. Per aquest motiu, a Barcelona són cada vegada mes escasses. I les hem d’ajudar amb nius artificials.
Altres ocells, en canvi, es troben en plena expansió. La primera parella de gavià argentat va criar a Barcelona l’any 1980. Avui es calcula que n’hi ha unes 170 parelles, al nucli urbà. Quan crien es tornen molt territorials i defensen agressivament el niu, fins al punt que, de vegades, no deixen ni sortir els veïns al terrat.
Tot i que les seves arrels marines no les perden, ja que anatòmicament continuen molt ben adaptats a nedar i a planar damunt les ones. La seva nidificació és un senyal més de la primavera a Barcelona, que d’alguna manera també ve del mar.