Tenir ploma

Les plomes serveixen per volar, per abrigar i per comunicar. El reporter Pere Renom caça ànecs amb les mans, visita una fàbrica d’edredons, mesura els colors d’unes mallerengues, observa la parada nupcial d’un sisó i mostra la gran diversitat de colors dels ocells en un vestiteca. I el presentador Jaume Vilalta explica com el plomissol reté la calor corporal i com es produeixen els colors iridiscents de les plomes.

Plomes per volar
Abans de la invenció de l’ham, l’arpó o l’arc i les fletxes, l’home paleolític segurament pescava truites i salmons amb les mans com ho fan els ossos. El reporter Pere Renom es fica dins d’un riu amb un grup d’ornitòlegs per fer una cosa encara més difícil: capturar ànecs amb les mans. A mitjans d’estiu, i només durant unes tres setmanes, els ànecs no poden volar. Joan Aymerich, del Grup d’Anellament Calldetenes-Osona explica que no poden volar perquè muden totes les plomes de vol a la vegada.
De plomes de vol n’hi ha dels tipus següents: Les primàries són les llargues i donen la força de sustentació tant per bategar com planar, les secundàries són més curtes i fan menys força, les terciàries serveixen per tapar forats i milloren l’aerodinàmica, les cobertores protegeixen la resta de plomes del desgast, i les rectrius, situades a la cua, actuen de timó.
Amb paciència, habilitat i treball en equip, el grup de naturalistes aconsegueixen agafar alguns ànecs. Després d’anellar-los, se’ls pesa i ja es poden alliberar. Quan tornin a tenir plomes tornaran a volar i si algun dia els recapturen en algun altre lloc es tindran més dades dels desplaçaments d’aquests ocells. De fet, així és com s’ha sabut que moltes espècies d’ànecs fan migracions transcontinentals de milers de quilòmetres.

Plomes per abrigar
Hi ha altres ànecs, en canvi, que no volaran mai. Se’ls cria pel consum humà. Quinze dies abans d’anar a l’escorxador se’ls dóna una alimentació forçada amb blat de moro tres vegades al dia de tal manera que desenvolupen un fetge molt gras, el conegut “foie”. A banda del foie, s’aprofita la resta de l’animal. Fins i tot les plomes, que s’han de treure escaldant l’animal i arrencant-les amb les mans, o amb l’ajuda d’una màquina. Seguidament es netegen, s’esterilitzen, s’assequen i se separen segons el pes. Com més lleugeres, més capacitat calorífica.
La fàbrica Nordream és una de les poques d’Espanya on es farceixen edredons i coixins amb ploma natural. Tot el procés es fa amb l’ajuda de l’aire. Amb aire es carreguen les sitges, amb aire s’esponja el plomissol, amb aire es carreguen les balances de precisió i amb aire s’introdueix el plomissol dins l’edredó, com explica el gerent Santi García.
En els darrers anys les mantes i els cobrellits han estat substituïts pels confortables edredons vinguts del nord d’Europa. El mateix terme “edredó” deriva de l’anglès “eiderdown”, que vol dir “plomissol d’èider”. L’èider és un ànec marí originari de les costes del mar de Nord, del Bàltic i de l’Àrtic. La femella fa un niu a terra i l’entapissa amb plomissol molt fi extret del seu pit, per mantenir els ous ben calents. Aquest plomissol és recol·lectat i es considera un dels millors del món. De fet encara avui no s’ha aconseguit trobar cap material artificial millor. Per això també es farceixen amb plomissol els sacs de dormir i els anoracs per a condicions extremes… com l’Àrtic. El presentador Jaume Vilalta explica a plató que el fred no existeix, sinó només l’absència de calor. L’aire és un bon aïllant quan està en repòs. La capacitat calorífica del plomissol és deguda a la seva estructura ramificada que reté una important capa d’aire en repòs i per tant ajuda a mantenir la calor corporal.

Plomes per comunicar
Josep del Hoyo ha estat l’impulsor i editor en cap del Handbook of the Birds of the World, una obra monumental concebuda per resumir i unificar tota la informació sobre ocells disseminada en guies i monografies d’arreu del món. Explica que molts ocells tenen un plomatge críptic, és a dir, que els serveix per camuflar-se allà on viuen, mentre que molts altres exhibeixen colors molt cridaners per atreure les femelles.
Un altre gran amant dels ocells és el biòleg del Museu de Ciències Naturals Joan Carles Senar. Al llarg de la vida s’ha dedicat sobretot a estudiar el plomatge des d’un punt de vista ecològic i evolutiu. Ara està estudiant la relació entre la capacitat reproductiva i el color del plomatge en la mallerenga carbonera. Aquest ocellet és molt abundant, cria amb facilitat en les caixes niu, i presenta colors a les plomes d’orígens diferents. El color negre procedeix d’un pigment anomenat “melanina” i s’associa a la testosterona, per tant, com més negre, més virilitat. El color groc procedeix d’uns pigments anomenats “carotenoides” que els animals no poden sintetitzar i que obtenen de l’aliment, per tant s’associa a la capacitat per aconseguir recursos. Finalment l’iridiscent i l’ultraviolat depenen de l’estructura física de les plomes, per tant s’associen a la condició física i a l’estat de salut de l’ocell. Amb un sol cop d’ull a les plomes, una femella de mallerenga pot obtenir molta informació del mascle que la vol seduir.
A plató, Vilalta explica com es generen els colors iridiscents i els ultraviolats de les plomes a partir d’unes estructures repetitives de mida nanomètrica (una milionèsima de mil·límetre), que cancel·len o potencien determinades freqüències de la llum.
Amb els seus gairebé 2 metres de cua i els colors verds i blaus iridiscents, el paó és un dels casos més espectaculars de comunicació en el món dels ocells i de conducta per exhibir-los. Una cua així sembla una aberració perquè li dificulta escapar dels predadors. Però amb tot li compensa. Per què? Perquè pot atreure més femelles i deixar millor els seus gens.
Als secans de Lleida tenim un ocell de mida similar que també té una parada nupcial per exhibir el seu plomatge encara que sigui molt més discret. És el sisó. El biòleg i especialista Gerard Bota, explica que els millors territoris per la parada nupcial són els que tenen l’aliment més a prop. D’aquesta manera els mascles no perden el temps en desplaçaments i poden dedica moltes hores a atreure les femelles. El reporter Renom fa una espera en un aguait per veure’n la parada nupcial.
Diu el refrany que “les paraules i les plomes el vent se les endur”. Els gens, en canvi, persisteixen de generació a generació. Per això cadascú s’escarrassa a deixar els seus.