Veure-hi escoltant
Ratpenats i dofins generen imatges a partir de l’eco: aconsegueixen veure-hi escoltant. En certa manera, els invidents també. El reporter Pere Renom renuncia una estona a la visió per poder experimentar com “sona” la realitat ajudat per una instructora de l’ONCE.
El so no només es relaciona amb el sentit de l‘oïda: també ho fa amb el sentit de la visió. Els ratpenats, els cetacis o els peixos han desenvolupat diferents estratègies per “veure-hi” escoltant. I els humans hem sabut aprofitar aquest principi per fabricar tecnologies com el sonar o l’ecografia, però també per ajudar les persones cegues en l’orientació natural .
El so és una ona mecànica que es transmet a través d’un sòlid, d’un líquid o d’un gas. Com en les caramboles del billar, el so pot rebotar contra diferents superfícies i retornar al lloc d’origen. Aquest fenomen rep el nom “d’eco”. Si es coneix la velocitat de propagació i es mesura el lapse de temps entre l’emissió i la recepció d’un so, se’n pot calcular la distància. A més, la intensitat del rebot aporta informació precisa de la forma i la textura de l’objecte. Aquest principi permet doncs “veure” un objecte per mitjà de l‘oïda, és a dir, “veure-hi” escoltant. I és especialment útil en condicions de mala visibilitat.
Els ratpenats són principalment nocturns i insectívors. Els ulls els serveixen poc i els tenen molt reduïts, però han desenvolupat un sistema sensorial alternatiu basat en els ecos anomenat “ecolocalització”. Jordi Serra, especialista en ratpenats del Departament de Biologia Animal de la UB, explica que n’hi ha que emeten en freqüència fixa i d’altres que ho fan en freqüència modulada. Quan cacen disminueixen d’interval d’emissió per obtenir una imatge de més resolució i per calcular amb precisió la velocitat i la direcció de l’insecte mentre vola.
Marc Boada, el presentador del programa, explica a plató que el so és una ona longitudinal i mostra un exemple de com es propaga. També aclareix la diferència entre sons, infrasons i ultrasons i per què els ultrasons són els més adients per a l’ecolocalització.
Els cetacis amb dents, com els catxalots, les orques o els dofins, emeten polsos o “clics”. Michel André, del Laboratori d’Aplicacions Bioacústiques UPC, explica que es tracta de sons i ultrasons similars als dels ratpenats que els serveixen per orientar-se, per cercar les preses i per identificar els objectes que tenen davant. Aquesta adaptació els resulta especialment útil en el medi marí pel fet que la visió s’anul·la a partir d’una certa fondària com a conseqüència de l’extinció de la llum.
Marc Boada explica aleshores la manera com els cetacis emeten i reben els senyals acústics a través d’uns òrgans especials que tenen al cap. Hi ha qui relaciona els avaraments massius dels cetacis a les platges amb la contaminació acústica artificial. Com que el so es transmet a l’aigua prop de 5 vegades més de pressa que a l’aire, els humans hem desenvolupat moltes tecnologies subaquàtiques basades en el so. Per exemple el sonar, les sondes sísmiques, les ecografies o les sondes de pesca són tècniques acústiques que generen imatges a partir dels ecos.
Els peixos també aprofiten el so per orientar-se, però d’una altra manera. Han desenvolupat l’anomenada línia lateral, per mitjà de la qual perceben les ones mecàniques que impacten contra el seu cos. La informació que reben els permet conservar la distància entre ells i sincronitzar els moviments quan formen moles molt compactes, eludir l’atac d’algun predador o localitzar les preses. Tot i que la línia lateral aporta informació complementària a la visió, els peixos d’aigües tèrboles o els peixos cavernícoles tenen una línia lateral molt desenvolupada, fins al punt que en alguns casos són totalment cecs.
Pablo Romero, ara venedor de l’ONCE, va tenir un despreniment de retina als 22 anys i va perdre completament la visió. A partir d’aleshores va haver de reeducar la seva percepció de la realitat.
El reporter Pere Renom renuncia durant una estona a la visió per poder experimentar en persona com “sona” la realitat, instruït per Loreto Martínez, una tècnica en rehabilitació de l’ONCE. Descobreix així la importància de l’eco, la direccionalitat del so i l’efecte de pantalla acústica. Desconcertat per tants estímuls, també experimenta una mena de borratxera auditiva, en què no discrimina els sons importants dels sons irrellevants. En definitiva, viu una experiència sonora sorprenent, fins i tot divertida pel fet de ser momentània. En Pablo, en canvi, inevitablement haurà de continuar escoltant el món amb atenció.
