Microorganismes, el món petit
Amb una lupa binocular i un microscopi domèstic qualsevol pot fer un viatge al·lucinant cap al món dels microorganismes, un món habitat per éssers tan estranys que semblen de ciència-ficció.
“Quèquicom” va a una masia per observar les coses petites, des dels líquens de les teulades fins als protozous d’una bassa.
Si construíssim una nau en miniatura per visitar el món microscòpic, ens hauríem d’enfrontar amb problemes insospitats. D’entrada, com més petits ens féssim, més viscosa ens resultaria l’aigua, fins al punt que les hèlixs no servirien per avançar. Hauríem de dotar la nau amb solucions ja adoptades pels microorganismes, com els cilis o els flagels, que permeten desplaçar-se per vibració o penetrant en el fluid com un tirabuixó.
Superat això, ens trobaríem davant d’animalons sorprenents, tant pel seu nombre -n’hi pot haver milers en una gota d’aigua de bassa- com per les seves formes, i, sobretot, per la seva voracitat implacable. Però tant, tant si ens semblen monstruosos com fascinants, hem de saber que sense els microorganismes no podríem viure.
Renom i Duro comencen la casa per la teulada.
Rubén Duro és un biòleg expert en la producció de documentals sobre la natura, especialment del món microscòpic, i en la fotografia de la natura. Pere Renom recorre amb ell una masia per recollir mostres que, filmades amb lents d’augment, resulten espectaculars.
D’entrada, pugen al teulat per buscar líquens, que són una associació de fongs i algues. Els fongs retenen humitat i donen estructura al conjunt i, a canvi, les algues fan la fotosíntesi per obtenir energia del sol.
I és que la teulada és un ambient molt dur. Hi fa molta calor a l’estiu, molt fred a l’hivern, no hi ha aigua, i quan plou ho fa de sobte. Com en les muntanyes, el vessant nord de les teulades és més humit que el sud i les diverses espècies de líquens mantenen una lluita pel territori.
Al microscopi es distingeixen clarament les hifes o filaments del fong, i les cèl·lules esfèriques de les algues.
L’abeurador o la llei de la selva
Del teulat l’aigua baixa fins a l’abeurador dels mas. Un gota d’aigua és un ecosistema comparable a una selva. La puça d’aigua o dàfnia és l’herbívor que s’alimenta de microalgues i bacteris i al seu torn és l’aliment d’una gran varietat de predadors. En la filmació es veu com la larva d’un mosquit, que té unes mandíbules amenaçadores, captura una dàfnia. Els àcars, en canvi, xuclen els fluids interns de les dàfnies mentre encara són vives.
El problema de l’oxigen
Les larves de la salamandra respiren per mitjà de brànquies. Les brànquies són ramificades per augmentar la superfície de contacte entre el sistema circulatori de l’animal i l’aigua i facilitar l’intercanvi de gasos, és a dir, l’absorció d’oxigen i l’eliminació de CO2.
Però no tots els animals que circulen per una bassa tenen brànquies. Alguns han d’endur-se els seus tancs d’aire.
Els nedadors d’esquena o Notonectes es fan un vestit d’aire. Amb els pèls del cos retenen l’aire i el respiren per les tràquies, l’aparell respiratori dels insectes. Les Notonectes són com els cetacis, que viuen a l’aigua però han de sortir a la superfície a respirar.
Una altra estratègia per respirar aire sota l’aigua és agafar una bombolla d’aire i emportar-se-la enganxada a l’abdomen. Com ho fa la larva d’escarabat. L’inconvenient és que van torts: els flota més l’abdomen que el cap.
Protozous i rotífers
Els protozous són organismes unicel·lulars que mesuren una dècima de mil·límetre o encara menys. Per tant, són tan petits que per observar-los cal el microscopi. El seu nom, d’origen grec, significa “primers animals” (zoo és animal i proto, primer, precursor…)
Els rotífers són organismes també unicel·lulars que es caracteritzen pel fet de presentar dues corones de cilis que mouen com si fossin rodes. D’aquí el seu nom. Amb aquests cilis creen corrents i poden filtrar gran volums d’aigua per obtenir les microalgues i els bacteris de què s’alimenten.
La floridura que salva
L’aigua de la bassa serveix després per regar l’horta. Renom i Rubén Duro es fixen en una llimona florida. Sembla molt lletja però al microscopi presenta unes imatges espectaculars.
Al microscopi s’aprecien els filaments o hifes i els esporangis, unes esferes esponjoses que contenen les espores.
Les floridures més habituals pertanyen al gènere Aspergillium, un dels microorganismes més famosos de la història, ja que se n’ha obtingut la penicil·lina, l’antibiòtic que més vides ha salvat.
A platós, Marc Boada explica que els australians tenien un greu problema: la femta de vaca no es descomponia i s’acumulava a tones. Els europeus havien dut les vaques però no els escarabats i altres petits organismes que la descomponien. El problema ha estat trobar les línies adaptables a les condicions d’Austràlia.
Encara que sigui invisible, el món microscòpic té una incidència molt perceptible en el nostre món.
