Modelats per les hormones

Tot allò que som està inscrits als gens, però la seva principal via d’expressió són les hormones. Creixem fins a una mida determinada, ens diferenciem en homes i dones i regulem la temperatura o l’energia corporal a través d’hormones. Si els gens son el projecte, les hormones són les mans de l’escultor.
Hi intervenen Mireia Mora, endocrinòloga de l’Hospital Clínic de Barcelona, Joaquim Enseñat, neurocirurgià, Hospital Clínic de Barcelona, i els pacients Rafael Pérez, Sandra Guiloff i Nil Aragón.

Hormona del creixement
Avui dia es coneixen una vuitantena d’hormones diferents que modelen el nostre organisme, a tots els nivells. Quan estan regulades solen passar desapercebudes, però quan s’alteren ens mostren la seva cara més dura. Rafael Pérez ha tingut durant molts anys un excés d’hormona del creixement. Com a resultat ha desenvolupat gegantisme i acromegàlia, una desfiguració progressiva, sobretot de la cara i les extremitats. Nascut a Porrera, al Priorat, en Rafael era el més petit de 6 germans, tant d’edat com de mida. De fet, les nebodes li deien “lo tiet petit”. Però, a partir dels 15 anys, va començar a créixer i es va convertir en el més alt de la família. També va ser el més alt al servei militar. Quan tenia 26 anys va començar a tenir molt dolor als ossos i va estar prop de tres anys visitant metges sense saber què li passava. Finalment va ser diagnosticat d’una alteració en l’hormona del creixement, i es va operar d’urgència del tumor al cap que causava aquesta alteració. L’origen de l’hormona de creixement és la hipòfisi, o pituïtària, una petita glàndula situada a la base del cervell que es considera el centre de control del sistema endocrí. Des d’aquí s’envien, a través dels vasos sanguinis, una gran diversitat de missatges químics arreu del cos per estimular altres glàndules com la tiroides, o la suprarenal. L’endocrinòloga de l’Hospital Clínic Mireia Mora explica les conseqüències de tenir alteracions en l’hormona del creixement. El 95% dels casos de gegantismes i acromegàlia es deuen a un tumor benigne situat a la hipòfisi, on les cèl·lules tumorals segreguen més hormona de creixement. El tractament consisteix a extreure quirúrgicament aquests tumor.
Els gegants pertanyen a l’imaginari popular, com a mínim, des de l’Edat Mitjana. Potser aquestes figures folklòriques es van inspirar en persones excepcionalment altes. El fet és que històricament es desconeixia la causa del gegantisme, per la qual cosa els malalts creixien sense aturador fins a assolir mides espectaculars. Tant, que al segle XIX i principis del XX molts d’aquests gegants van ser exhibits com a personatges de circ. Malauradament, tots van morir joves fruit de la malaltia. Però no només hi ha gegants entre els humans. S’ha vist que animals molt grossos com els elefants tenen nivells més elevats d’hormones mediadores del creixement. A les illes, moltes espècies evolucionen fins a assolir mides gegants respecte als seus avantpassats continentals, com la tortuga de les Galápagos, o el drac de Komodo. Segurament aquests gegants també estan modelats per l’hormona del creixement.

Cirurgia transesfenoidal
Inicialment la cirurgia de la hipòfisi es feia a través del crani, més tard es va fer a través del paladar, i ara es du a terme a través del nas i el sinus esfenoidal, un espai buit situat entre el nas i el cervell, per això s’anomena cirurgia transesfenoidal. El reporter Pere Renom entra al quiròfan per presenciar-ne una. D’entrada, la situació és ben sorprenent. El pacient té el cos completament tapat excepte el nas, que sobresurt com una piràmide enmig d’un desert verd. El cirurgià introdueix aleshores l’endoscopi per un dels orificis. Les imatges captades per la càmera que hi ha a l’extrem es projecten en un monitor situat just damunt del cap del pacient. La primera maniobra és luxar els cornets del nas i aplicar un vasoconstrictor per disminuir el sagnat. Per accedir a la hipòfisi i extreure’n el tumor cal trencar dos envans ossis: el que separa el nas del sinus, i el que separa el sinus del cervell, anomenat sella turca. Aquestes perforacions es fan amb uns instruments molt precisos. El cirurgià ha d’anar en molt de compte ja que treballa en un espai d’uns dos cm2 franquejat per les dues artèries caròtides i els dos nervis òptics, qualsevol errada o desviament tindria conseqüències fatals. Rere la sella turca apareix la membrana que protegeix el cervell, anomenada dura mare, la qual es talla amb unes tisores minúscules i a sota apareix la hipòfisi. Una vegada dissecat el tumor, és a dir, desenganxat dels teixits que l’envolten, s’extreu amb molta cura i es conserva en un vial per ser analitzat. En general es procura respectar la hipòfisi, però en aquest cas també s’ha d’extreure. Amb un sistema d’aspiració es deixa la cavitat ben neta. Seguidament, per evitar pèrdues de líquid cefaloraquidi, s’omple el forat amb una boleta de greix procedent de la panxa del propi pacient. S’hi posa un teixit aïllant, una mena de tapadora de polietilè per reconstruir l’os perforat, i se sella tot hermèticament amb un adhesiu especial de color verd. La cirurgia té algunes sorprenents semblances amb el bricolatge. Amb aquesta tècnica la recuperació és molt ràpida, i en 24 o 48 h el pacient pot marxar cap a casa.

Hormones tiroidals
El ioga és una pràctica oriental mil·lenària que busca l’equilibri del cos i la ment. Quan les nostres hormones es troben en equilibri, tenim salut, som al nirvana. Però quan les hormones es desequilibren, ens posem malalts, i ens precipitem al samsara. Sandra Guiloff va tenir una alteració al sistema immunològic que li va destruir la seva pròpia tiroide. Com a resultat va deixar de segregar hormones tiroidals. La glàndula tiroide segrega diverses hormones tiroidals que serveixen per regular l’energia i la temperatura del cos, el metabolisme basal i el correcte funcionament dels òrgans. La podríem assimilar a una central elèctrica on, amb l’ajut d’aigua, vapor o vent, es fa girar una turbina i s’obté electricitat. Una bicicleta amb dinamo en seria una versió simplificada. L’endocrinòloga de l’Hospital Clínic Mireia Mora la utilitza per explicar l’hiper i l’hipotiroidisme, afectacions de la tiroides que causen una activitat insuficient i excessiva, respectivament.
En els amfibis les hormones tiroidals són capaces de modelar molt més que el metabolisme. Modelen una transformació radical de tot l’organisme, coneguda com a “metamorfosi”. Curiosament, algunes afectacions agudes de la tiroide produeixen veritables metamorfosis als malats. El cretinisme provoca un retard en el creixement físic i mental. El goll és una inflamació exagerada de la tiroide sobretot per manca de iode a la dieta. I el mixedema és una acumulació de líquid a la pell. Històricament, aquestes malalties no tenien cura, fins que a finals del segle XIX es va assajar amb relatiu èxit el trasplantament de tiroide d’ovella, tot i que els seus efectes només duraven una setmana. La solució definitiva va arribar amb l’aïllament de les hormones tiroidals.

Testorterona
El Yin i el Yang és un concepte filosòfic que descriu les dues forces oposades i complementàries de l’Univers. L’home i la dona també encaixen en aquest esquema. En l’home els testicles segreguen l’hormona testosterona que configura un cos musculat i rectilini, amb pèl i veu greu. Algunes dones esportistes s’injecten testosterona per augmentar la massa muscular, i per tant, millorar el rendiment físic. Aquesta pràctica es considera dopatge. Però la testosterona té també altres usos. Nil Aragón va néixer amb una identitat d’home i un cos de dona. Des de fa tres anys s’administra testosterona per modelar el cos en la forma masculina amb què s’identifica. Aquesta condició s’anomena transsexualitat. Si en Nil es deixés d’injectar testosterona perdria alguns dels trets masculins que ha adquirit. La història ens ofereix exemples d’homes que han tingut ben poca testosterona, ja que van ser castrats, és a dir, se’ls van amputar els testicles, abans de la pubertat. Els eunucs sovint vigilaven els harems dels sultans, eren la guàrdia personal de reis o emperadors, o cantaven òpera amb una eterna veu infantil. I el que més es valorava d’ells era resultat d’una carència hormonal.
En condicions naturals el nostre disseny està inscrits als gens, però la seva principal via d’expressió són les hormones. Creixem fins a una mida determinada, regulem la temperatura o l’energia corporal i ens diferenciem en homes i dones a través d’hormones. Si els gens són el projecte, les hormones són les mans de l’escultor.